Immatricular un bé suposa donar-lo d’alta al Registre de la Propietat mitjançant la presentació de la documentació que es consideri pertinent. No és cert que amb una simple signatura d’un bisbe es pogués dur a terme qualsevol immatriculació, però aquesta és una de les llegendes urbanes que han corregut durant molts anys

Just fa dos anys, el juny de 2020, l’aleshores vicepresident Aragonès acompanyat de la consellera de Justícia, Ester Capella, van comparèixer a Sant Vicenç de Castellet (Bages), convidats per un propietari amb un litigi obert amb el Bisbat de Vic per un tema d’una propietat.

Aquella visita va ser l’excusa per llançar una de les acusacions més greus i menys fonamentades d’un partit (ERC) contra l’Església catòlica. Em va sorprendre el to, el moment i el lloc, i ho van fer en tant que alts representants del Consell Executiu de la Generalitat. Nou error.

En aquella compareixença pública, els representants d’ERC van posar en dubte la legitimitat de l’Església catòlica per tenir milers de propietats i haver-les inscrit al Registre de la Propietat aprofitant unes facilitats que havia donat el govern central en un llarg període del segle passat i part de l’actual. El sistema se’n digué, se’n diu, immatricular.

Immatricular un bé suposa donar-lo d’alta al Registre de la Propietat mitjançant la presentació de la documentació que es consideri pertinent. No és cert que amb una simple signatura d’un bisbe es pogués dur a terme qualsevol immatriculació, però aquesta és una de les llegendes urbanes que han corregut durant molts anys.

Són certs alguns errors comesos, reconeguts per la mateixa Església, oberta a corregir-los si s’aporten les proves pertinents. De fet, entre 1946 i 2015 s’havien immatriculat un total de 34.961 béns a tot Espanya, dels quals 3.722 corresponen a Catalunya, i de tots aquests en tenim 965 a les comarques centrals.

S’han immatriculat tots els béns? No, en absolut. En queden molts per immatricular, de manera que periòdicament l’Església, quan té degudament documentats els béns a inscriure, els porta al Registre de la Propietat. De fet, no és obligatori, sí recomanable per evitar qüestionaments, dubtes o reclamacions indegudes. Durant segles no s’havia fet, perquè ningú dubtava de la titularitat dels béns eclesiàstics, però a dia d’avui el millor és disposar del títol oficial degudament inscrit. És el que s’ha fet recentment amb la catedral de Vic.

Tornant al tema. En aquella visita, els representants del govern van titllar totes les propietats immatriculades per l’Església catòlica com a “indegudes”, equivalent a dir que havien estat usurpades, apropiades o paraules més gruixudes. Sorprenent, perquè suposava qüestionar la titularitat de les catedrals de Barcelona, Girona, Tarragona, Solsona… com també les basíliques de la Mercè, Santa Maria del Mar, Del Pi… així com els palaus episcopals de Barcelona, la Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, i lògicament també el de Vic. I amb tots ells, el santuari de la Gleva, els monestirs de Sant Llorenç de Morunys i Sant Pere de Camprodon.

I per si no n’hi hagués prou també es posaven en el mateix sac antics cementiris, antigues esglésies, rectories, cases parroquials… fins al total dels 3.722 béns immatriculats, la distribució dels quals és la següent: 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils.

A l’acusació feta en seguí una decisió realment insòlita. La creació d’una oficina de mediació per tal que tots els afectats per aquestes immatriculacions indegudes poguessin reclamar-les i recuperar-les. És a dir, a càrrec dels nostres impostos, la Conselleria de Justícia posava una oficina de reclamacions per fer de pont entre els reclamadors i l’Església catòlica. Sorprenent.

Encuriosit per l’acusació i bon coneixedor de les immatriculacions fetes pel Bisbat de Vic, i part del Bisbat de Solsona, em vaig dedicar a estudiar les 3.722 immatriculacions per veure quins fonaments tenien i per si en trobava algunes d’indegudes. No en vaig trobar cap, almenys en aquests dos bisbats. He de dir que amb el de Vic sempre he tingut una bona relació, vinguda del coneixement de diversos càrrecs, i per la negociació de compra dels horts del rector de Borredà per destinar-los a zona esportiva. Posteriorment, una altra negociació va permetre la cessió per trenta anys de l’església romànica de Rotgers, per poder-la restaurar i oferir-la com a monument visitable.

Retorno al tema. Vaig decidir que calia saber el resultat de la feina d’aquesta oficina de mediació i d’aquí la presentació d’una iniciativa parlamentària de la mà del diputat Cristòfol Gimeno (PSC). La resposta del govern és per emmarcar-la perquè serveixi d’exemple del que mai un govern pot fer. Destinar recursos públics per a interessos de partit. En un any i mig de funcionament (de l’agost de 2020 al desembre de 2021) i em consta que fins a dia d’avui, només ha tractat 15 processos (13 de particulars i 2 d’ajuntaments). Heu llegit bé: 15. Ara bé, d’aquests, només 5 van aportar algun tipus de documentació, de manera que l’Església en rebutja 2 i en queden 3 pendents de resoldre.

Aquí acaba la història d’un despropòsit. Calculo que aquesta oficina de mediació ens deu haver costat no menys de 300.000 euros en aquests dos anys en què han pogut treballar uns quinze dies com a màxim. Si algú dubtava de les immatriculacions, se suposa que qui es considerés perjudicat hauria comparegut. O no? Doncs, no. Ningú ho ha fet, i parlo del conjunt de Catalunya, no només d’aquestes comarques o aquests bisbats. Ho sento, però s’han d’exigir responsabilitats al més alt nivell. No es pot actuar amb aquesta lleugeresa ni aquesta manca de coneixement de la realitat.