El racisme és un prejudici, però també ho és el bonisme. No és just discriminar una persona per la seva raça, però tampoc és just afavorir-la per la seva procedència

Alguna cosa passa a Vic, aquesta crec que és una sensació compartida per molts vigatans. Hi ha una percepció que estem assolint un nivell de saturació, de perill de col·lapse. Em refereixo al tema de la immigració. Barris, col·legis, centres de salut, entitats socials, fins i tot el mateix Ajuntament, ens fan arribar inputs que quelcom està passant. Una notícia, de fa poques setmanes, ens informava que la ciutat de Vic ha assolit la xifra dels 50.000 habitants i que d’aquesta xifra, un percentatge proper al 30% és de població nouvinguda, aproximadament unes 15.000 persones. Hi ha persones que són contràries a la immigració, però una majoria el que els amoïna és la sensació de descontrol. Ho exposava molt bé, en una entrevista del diari Ara del dissabte 4 de gener, la investigadora sènior del Cidob Blanca Garcés: “El que genera posicions antiimmigració no és la immigració, sinó la sensació de descontrol”. Aquesta sensació provoca la recerca d’ordre i tots sabem quina opció política és la que ven millor el fet d’assolir ordre. Per intentar resoldre un problema, s’ha de partir d’un bon plantejament. S’ha de deixar de banda qualsevol prejudici. Si parlem d’immigració, el racisme és un prejudici, però també ho és el bonisme. Les actuacions han de ser justes, ni racisme, ni bonisme comporten justícia. No és just discriminar una persona per la seva raça, però tampoc és just afavorir-la només per la seva procedència. Si alguna cosa genera sensació d’arbitrarietat són les ajudes que es donen a la immigració o els comentaris que circulen al seu entorn. Ningú està en contra de donar ajudes a qui ho necessiti, és absolutament necessari per justícia i pau social, el problema està precisament aquí, “qui ho necessiti”. Ho necessita una família autòctona amb tres fills i sous baixos que té problemes per arribar a final de mes? Ho necessita una família immigrada que algun dels seus membres o tots perceben ingressos no declarats? Quina percepció ha de tenir una mare o pare quan l’escola li diu que ha de pagar una sortida del seu fill i veu que una altra mare paga amb diners en efectiu o no paga? Una mare o pare que porta el seu fill a una activitat extraescolar i més de la meitat del grup està subvencionat? Una persona que va a la caixa de la botiga o supermercat i veu com la persona que la precedeix presenta un val de compra? Algú pot afirmar, i segurament tindrà part de raó, que tot això són percepcions basades en fets puntuals, informacions esbiaixades. El tema està en el fet que són percepcions que circulen per la ciutat i que decisions importants, per exemple a qui es vota, es fonamenten en aquestes percepcions. Per actuar amb justícia hem de defugir perjudicis i tenir informació verídica, el problema és que fins i tot la mateixa administració actua i decideix amb un nivell d’informació pobre o amb l’única informació que aquella persona que sol·licita una ajuda és una persona nouvinguda, això no és suficient. Una ajuda hauria de venir determinada sobre el coneixement de què ingressa la persona que la demana, la procedència geogràfica no és un criteri suficient. Poder determinar exactament quina és la situació econòmica d’una persona és complicat per no dir impossible, economia submergida, protecció de dades, etc., fan que la informació de la qual es pugui disposar sigui parcial i, en moltes ocasions, errònia. A més els autòctons tampoc hi ajudem. Quants catalans de tota la vida paguen en negre a la senyora de la neteja? Quants empresaris paguen en negre una part del sou? Quants, si ens fan una feina a casa, demanen “això sense IVA”? . L’administració té la seva responsabilitat, però les societats que funcionen amb un alt nivell de respecte per les normes es fonamenten en una forta consciència de responsabilitat social. El paper de la comunitat és absolutament necessari per fer arribar a la persona nouvinguda la percepció que la nostra llengua és el català i que les normes estan per complir-les. Si nosaltres no ho fem i ho defensem, ells tampoc ho faran. Moltes persones nouvingudes reclamen respecte. Una persona que reclama respecte i, al mateix temps, n’ofereix a la terra que l’acull, aprenent la llengua i respectant les normes, està en tot el seu dret. El respecte genera respecte. La percepció que hi ha és que la immigració no parla el català, això en bona part és culpa dels catalans quan canviem de llengua, i que les normes no es compleixen, patinets, bicicletes, aldarulls, escombraries, crits als pisos, comunitats de veïns... La percepció és de descontrol. Per no parlar de la delinqüència, no tots els immigrats són delinqüents, però hi ha immigrats que delinqueixen i el tema de la multireincidència fa molt de mal. Hi ha qui ofereix solucions, deportació, policia, presó… En aquest tema també cal parlar clar, la ultradreta pot ser que a vegades faci un diagnòstic més o menys correcte de la situació, el que no aporta mai és una solució correcta. Deportacions massives volen dir empobrir un país. La immigració ve a Osona o al Ripollès precisament pel fet que són zones pròsperes, la immigració no va cap a zones pobres. Per altra banda, per molt que diguin defensar el país, els xenòfobs són gent que no creuen en la seva gent, si creus en la teva terra i coneixes la seva història saps que a Catalunya d’onades d’immigració sempre n’hi ha hagut i que sempre hem estat capaços d’afrontar-les. Si no creus en la teva gent ni en la teva terra és lògic que tinguis por, que consideris que la repressió és l’únic camí cap a l’ordre. Tenir clar quin és el nostre model, fonamentat en la justícia, apartat de prejudicis, amb un bon plantejament, comunicar-lo, sobretot comunicar-lo, i exigir respecte. Un model compartit i defensat per l’administració i la comunitat. La immigració és inevitable, sempre ha existit, és signe de riquesa del territori que la rep, és necessària per a la feina actual i més encara per a la futura. Acollir immigració és un signe d’humanitat, som una terra d’acollida i aquí estem, prova de la nostra fortalesa. No fem cas dels porucs, dels que no tenen confiança en la seva gent. Respectem, exigim respecte i justícia.

El racisme és un prejudici, però també ho és el bonisme. No és just discriminar una persona per la seva raça, però tampoc és just afavorir-la per la seva procedència

Immigració, actuem amb justícia