Immigració, combatre la por
Assumir com a pròpia una ideologia, una religió, comporta col·locar-se unes ulleres a través de les quals, a partir d’aquell moment, observarem el món. Tendirem a prestar atenció només a allò que confirma el nostre pensament i ho considerarem vertader, al mateix temps que descartarem, o ni tan sols apercebrem, tot allò que s’oposi a les nostres conviccions, no hi prestarem atenció i si aconsegueix travessar el filtre ho considerarem fals.
Exactament això és el que passa amb el fenomen de la immigració. Si interioritzem la convicció que la immigració és dolenta, tendirem a centrar la nostra atenció en tot allò que ho confirmi, sigui fals o vertader, i a no percebre tot allò que ho desmenteixi. La immigració ens pren llocs de treball, rep ajudes, fomenta la delinqüència, no respecta les normes… Estem convençuts que això, que és cert que a vegades pot succeir, és una realitat sempre i en tot moment, només veiem i escoltem allò que ho confirma. Si ens arriba un input que no encaixa en la nostra visió no és que el rebutgem, és que ni tan sols hi prestem atenció.
La immigració cobreix llocs de treball que d’altra manera quedarien vacants, cotitza a la Seguretat Social, és un element essencial per al creixement econòmic, garanteix les pensions del futur… Tenim un vel o núvol que ens impedeix veure el que apareix davant els nostres ulls. La conclusió és que el racisme és una actitud que s’arrela en conviccions ideològiques que alhora tenen la seva base en una estructura psicològica. Tenim uns sentiments, unes emocions que reforcem focalitzant la nostra atenció en tot allò que els confirmen, deixant de banda tot allò que les desmenteix.
Dins del garbuix d’emocions en què transcorre la nostra vida, la por és una emoció fonamental que explica, en bona part, tant la nostra manera privada d’actuar com la nostra forma d’interaccionar en l’àmbit social. Tenim por al canvi, a tot allò que desdibuixi el nostre espai de confort. Podem tenir por fins i tot, com molt bé explica Erich Fromm, a la llibertat, preferim l’estabilitat que ens proporciona seguretat, ordre. La història n’està plena, d’exemples. Tenir por no és quelcom necessàriament negatiu, de fet la por forma part del sistema defensiu de les persones, ens adverteix d’un perill i ens impulsa a fugir-ne. El que passa és que la por, que és una emoció individual, és molt contagiosa i esdevé un fet social.
La immigració, sobretot de persones culturalment molt diferents, ens provoca una sensació de perill, temem una pèrdua de la nostra identitat sigui nacional, religiosa o totes dues alhora. Està en joc la nostra qualitat de vida, que només podrem recuperar si som capaços d’afrontar el repte i superar la por. Per aquest motiu al poder, o qui cerca el poder, sempre li ha interessat provocar por. De fet qui és capaç de provocar-la assumeix el control de les voluntats de les persones a qui ha contaminat. Aquesta és l’arma de la ultradreta. Fer por és molt rendible. J. A. Marina, en el seu llibre Anatomia de la por, afirma que “la desesperança és el gran aliat de la por”. Aquest és el repte de la política, combatre la desesperança. Segur que hi ha persones racistes per naturalesa o convicció, però la majoria cerquen una seguretat que, ara per ara, només els ofereix els missatges de la dreta xenòfoba.
Mentrestant, bona part de l’esquerra ha abraçat un bonisme que es contradiu amb el que el ciutadà corrent percep cada dia a peu de carrer. Segur que molts arguments de la dreta xenòfoba són falsos, segur que l’administració, en tots els nivells, duu a terme multitud d’accions, però la realitat és que la sensació de desgavell, d’arbitrarietat, la desesperança, persisteix. Alguna cosa no estem fent correctament.
Vull deixar clar el nucli de la meva argumentació. La immigració és un fenomen que provoca por, un canvi radical a la nostra estructura mental a escala personal i social, però estic convençut que molta de la gent que manifesta actituds racistes, que vota partits racistes, no és tant per oposició a la immigració com per la sensació de desgavell, d’inseguretat que provoca i que, des de les institucions i partits polítics que practiquen el bonisme, no s’ha sabut encarar. El problema, majoritàriament, no és el racisme, és la por.
Arribats a aquest punt tenim un problema si el que realment pretenem és recuperar un sentit de pertinença a la comunitat, sense abandonar la manera de ser de cadascú. Per una banda, el bonisme no és conscient de la realitat del problema, el situa en la convicció que les persones que manifesten el seu temor són racistes. Per altra banda, tenim la ultradreta, aquesta sí plenament conscient que el problema és la por, ofereix una solució que, a més, és fàcil d’entendre, repressió, barreres, expulsió, etc., com a camí per assolir més seguretat i pal·liar la por. En definitiva, mentre tots aquells que estem convençuts que la immigració comporta problemes, però que són reptes que podem superar, que la immigració no és que sigui bona o dolenta, és necessària, sempre ho ha estat, que qui és bo o dolent són les persones que poden ser immigrades o no.
Mentre les persones convençudes del que estic dient, amb les administracions al davant, no siguem capaces d’oferir no només un relat sinó també uns actes que proporcionin seguretat, minvin la por. Mentre això no succeeixi, la ultradreta té la partida guanyada. Una ultradreta capaç de transmetre convicció, seguretat aportant falses solucions, però útils per fer minvar l’angoixa que provoca la presència massiva d’immigració. El que és estrany, nou, diferent, sempre ha fet por, no es tracta de combatre la persona que té por, tots en tenim, es tracta d’oferir un marc de convivència clar, fonamentat en la justícia, en el respecte a la llei i a la norma que estructura la comunitat que, per tant, està per sobre de la individualitat, però que la respecta. Es tracta d’aplicar, amb justícia, la llei, la norma a les persones i als seus actes, no al que són les persones blanca, negra, cristiana, musulmana…
La immigració és la base del problema, però no és el seu punt neuràlgic que se situa en la sensació de disbauxa, d’arbitrarietat. Hem de combatre aquesta sensació, hem de col·locar a la gent les ulleres que li permetin percebre els problemes com a reptes que podem superar, que li permetin percebre allò de bo que té la immigració, que li permetin discernir les falses solucions, que li permetin focalitzar l’atenció en allò que és essencial per conviure, per superar la desesperança que provoca la por, assolint un marc que faciliti el màxim benestar. És feina de tots, però bàsicament d’una administració que ha de ser capaç d’assolir el lideratge.