El mot planta que feia servir Ramon Llull al segle XIV ja estava semànticament desdoblat: d’una banda, servia per referir-se a la tija d’un vegetal, abans de passar a designar la peça sencera; i de l’altra anomenava la part inferior del peu

Em sorprèn que un terme tan corrent com planta encara no hagi sortit mai. Segurament té a veure amb la “innocència” del mot, en relació amb el significat, ben innocu. Però alerta que també té el seu què. El mot planta que feia servir Ramon Llull al segle XIV ja estava semànticament desdoblat: d’una banda, servia per referir-se a la tija d’un vegetal, abans de passar a designar la peça sencera; i de l’altra anomenava la part inferior del peu. Exactament com nosaltres, doncs. Del que es tracta, doncs, és d’escatir de quin dels dos sentits prové el verb que simbolitza el veritable sentit de la sentència del TSJC: “Dona 15 dies a Cambray per implantar el 25% de castellà a totes les escoles.” Cal dir, abans que res, que planta té un parell de sentits més moderns, relacionats entre ells (‘part bàsica d’un edifici i cada un dels seus pisos’ i ‘disseny d’una construcció, projecció geomètrica d’algun objecte’), que en aquest cas són una evolució ben clara del segon, el de ‘planta del peu’. Implantar, en canvi, sembla obvi que va per l’altra banda, la vegetal. Fixeu-vos en la definició del GDLC: “Plantar sòlidament, pregonament, alguna cosa en una altra, fer que hi arreli.” Sembla ben bé escrita per ells. Sòlidament i pregonament: que el castellà s’enquisti a l’ensenyament amb força i a fons, que no hi hagi manera d’arrencar-lo; i noteu sobretot el sintagma final: “que hi arreli.” Que la llengua castellana, la imposada, faci arrels a l’escola catalana, com si no n’hagués fetes prou ja al carrer, a les viles, als mitjans i a tot arreu. No es pot negar que el verb està ben triat, perquè exactament aquesta és la intenció de l’Estat espanyol. Avui hem anat molt de cara a barraca i hem obviat del tot la família del mot, que no és precisament curta. Una cinquantena de derivats, entre els quals algun de tan simpàtic com plantígrad o plançó, que és el nom que rep l’arbre jove i que, en sentit figurat, fan servir els poetes com a sinònim de fill; o de tan expansiu com planter, que en pocs anys ha passat de ser un desconegut a triomfar en els dos àmbits on es mou (recordeu que de l’esportiu fins no fa gaire en dèiem pedrera, i abans encara el barbarisme cantera). Però la veritat és que aquesta estratègia d’atac permanent fa passar les ganes de divulgar ciència; en realitat fa venir l’impuls de dir “saps què?, per una vegada, deixem estar el saber i passem al combat, però al combat de debò, al que obté resultats, el que serveix per canviar la realitat de les coses i posar fi a un règim, a una manera de fer, que no ens deixa viure. Implantem-los alguna cosa de més tangible allà on ja sabeu”.