Impost amb interrogants
No era gaire difícil de predir que l’increment dels tipus d’interès incidiria directament, i de manera positiva, en els beneficis dels bancs. El marge comercial amb uns tipus d’interès zero vigent fins fa uns mesos era un entrebanc per a les entitats. També és cert que les entitats sempre tenien el refugi de les comissions per mantenir comptes d’explotació que resultessin atractius als accionistes. Amb la nova pujada de tipus, han confluït tres circumstàncies favorables: els bancs han aconseguit disposar del marge comercial que els faltava en els mesos precedents, no els han calgut retocs en les comissions i per tant han mantingut els ingressos per aquest concepte i, finalment, no estan traslladant les pujades a la remuneració als dipòsits dels clients. Quina és la conseqüència de tot plegat? Doncs que en l’acumulat dels nou primers mesos de l’any, els beneficis se’ls han disparat un 31%. Han guanyat 16.000 milions d’euros.
En el tercer trimestre de l’any, hi havia una expectativa especial pels resultats de la banca perquè es podia fer una primera valoració de l’evolució del negoci des de l’escalada de tipus d’interès que, com a reacció a una inflació desbocada, ha imposat el Banc Central Europeu. Hi havia, també, expectativa perquè el previsible increment de beneficis bancaris, com els energètics, és la base de la proposta del govern espanyol de crear un impost especial a tots dos sectors. D’increment, n’hi ha hagut. L’impost ha d’esperar a la tramitació parlamentària que comença aquesta setmana.
Són temps titulars ràpids amb adhesions fermes i oposicions irades. L’impost a la banca no n’ha estat una excepció. De seguida que el govern va plantejar a l’estiu aquest tribut, que gravaria el 4,8% dels ingressos sobre comissions i interessos de la banca, van sortir coristes a cantar-ne les excel·lències i profetes de l’apocalipsi a anunciar tots els mals que caurien sobre l’Estat si s’acabava imposant la taxa. Sempre deixen els matisos per als altres.
Doncs de matisos, n’hi ha. Hi ha un fet cert: la banca està obtenint beneficis extraordinaris a costa del creixement dels tipus d’interès i no acaba de ser del tot just que aquests beneficis quedin només a les butxaques dels accionistes dels bancs. El sector no ha aportat cap avenç rellevant per obtenir més guanys. Són, com es diu en el sector energètic, beneficis caiguts del cel. És poc defensable que quan la banca va passar per moments d’angoixa ara fa una dècada, calgués esmerçar una gran quantitat de recursos públics per salvar-la i ara aquest sector, salvat amb diners de tots, reparteixi només entre els accionistes la bona sort d’unes decisions preses sota la pressió d’un context econòmic desfavorable.
Al mateix temps hi ha dubtes raonables sobre qui acabarà pagant el compte. Fins i tot el Banc Central Europeu ha expressat públicament aquests dubtes en una nota publicada fa pocs dies. Com que el control sobre les comissions que cobren els bancs és si no inexistent com a mínim lax, no és gens agosarat preveure que l’impost s’acabi traslladant als clients finals.
De fet, el dictamen no vinculant del Banc Central Europeu no només alerta del risc que el cost del tribut acabi repercutint en el client, sinó que gairebé ho esperona quan afirma que “espera” que les entitats reflecteixin en els preus dels préstecs tots “els costos pertinents” –inclòs l’impost, se suposa–. I, sobretot, fa una mostra de sentit comú quan adverteix de les dificultats que comportarà el control de la pràctica de carregar sobre el client el sobrecost de l’impost. De fet, l’eurobanc no veu clars de quins mecanismes de verificació disposaran les entitats habilitades per fer aquest control (la Comissió Nacional de Mercats i Competència i el Banc d’Espanya). En definitiva, el Banc Central Europeu ha optat per alinear-se amb els criteris de la banca, això sí, sense ofegar el govern.
La tramitació parlamentària d’aquest nou impost aportarà més llums, però de moment es pot avançar que, per més bona voluntat que s’amagui darrere la mesura, sembla més una concessió de cara a la galeria que un veritable toc d’atenció sobre la necessitat que la contribució a sortir de l’actual context de dificultats econòmiques sigui compartida i que, per tant, la banca també hi posi de la seva part. La fórmula escollida, un impost especial sobre l’activitat i no tant sobre els resultats, tampoc sembla una via molt adequada. Ja existeixen mecanismes perquè la banca i les grans empreses aportin al col·lectiu dins de l’actual ordenament tributari. Potser el primer pas seria aconseguir que hi hagi menys exempcions i les empreses aportin l’impost de societats que els pertoca.
Hi ha algun passatge de l’informe del Banc Central Europeu, els extrems més exigents del qual el govern manifesta que ja s’havien tingut en compte, que donarien una clau sobre com s’ha de procedir. Per exemple, demana al govern que faci una anàlisi més exhaustiva sobre els efectes d’aquesta mesura no ja sobre els bancs, sinó sobre la mateixa activitat creditícia, ja que hi ha el risc que les condicions per donar préstec siguin més exigents i això encara agreugi més la situació per a particulars i empreses que necessitin un crèdit. Cal, efectivament, una anàlisi més exhaustiva. Però també més predisposició de la banca a contribuir en el col·lectiu general, obligat a seguir, des de la distància, com els beneficis rècord que estan obtenint serveix més per gratificar els accionistes que per atendre les seves necessitats. Sobre això, l’informe del Banc Central Europeu no en diu gran cosa. De fet, no en diu res. És una llàstima perquè hauria enriquit força la nota.