Els impostos són un mal necessari que necessita una societat per funcionar, però la seva utilització, transparència i control ha de ser un bé preuat

Com cada Nadal, un dels moments que dona el tret de sortida a les festes és la celebració de la loteria del 22 de desembre, un acte que es repeteix de la mateixa forma any rere any.

Més enllà del moment del Teatro Real, en un esdeveniment que està entre el friquisme i una tradició antiga d’aspecte barroc, el periple de la loteria s’inicia mesos enrere amb la venda de tota mena de paperetes, en el que, a banda del punt de certa il·lusió, somni per resultar premiat o l’evident alegria si es fa realitat, resulta un acte que està a cavall de cert compromís per comprar-ne o fins i tot, tradició del “per si de cas”.

El mateix passa amb la Grossa de Cap d’Any de la Generalitat de Catalunya, una rifa que dona símptomes de desgast i que caldria actualitzar, amb menys arrelament i incidència a la vida pública, que no ha trobat el seu encaix dins del marc mental de la ciutadania.

De fet, la loteria d’aquest any ja ens ha deixat un presumpte cas d’estafa amb “el Gordo”, on una entitat de Villamarín que hauria venut més participacions de les adquirides amb dècims, un fet que posa en risc la credibilitat del sistema de loteria i que podria ser la punta de l’iceberg de més casos, que no s’han destapat per no haver resultat premiats, i que tindran conseqüències penals.

Més enllà del que pugui pensar cadascú, en el fons la loteria no és més que el pagament d’impostos de forma totalment voluntària, en la que l’estat ingressa i en reparteix una petita part, tot sota l’aparença de cert altruisme o d’acte nadalenc, allunyat de la realitat.

Evidentment que tothom és més que lliure de fer amb els seus diners el que vulgui o consideri millor, i que fins i tot, moltes entitats, clubs o agrupacions sobreviuen gràcies als diners que ingressen amb la venda de loteria de Nadal, però fora bo també fiscalitzar a on es destinen els diners que el contribuent acaba abonant a l’estat.

Més enllà dels diners que es paguen amb la loteria, manca certa cultura i rigor respecte a la utilització dels recursos públics, sota els que encara queda massa opacitat, i on imperen els discursos buits i interessats, quan en realitat els diners públics exigeixen un plus de diligència i transparència davant de la ciutadania.

A banda d’aquestes mancances, la càrrega impositiva actual resulta massa elevada per fer sostenible de la vida de les persones, el cost de la vida i la càrrega fiscal, i per això també resulta fonamental optimitzar els recursos públics per destinar-los a allò que realment és important, que resulta essencial per la societat i pot exhibir, sempre que es pugui, un retorn a la mateixa ciutadania, cosa que tampoc passa actualment amb bona part de les despeses de l’estat.

Els recursos de l’estat, igual que passa amb els particulars, són finits, motiu pel qual la seva fiscalització, transparència i retorn hauria de formar part del dia a dia, amb elements que fossin reals, accessibles i, fins i tot, verificables, per tal que tota persona pugui saber amb tot moment a què es destinen els seus impostos, i quina quantitat de recursos públics s’han destinat a cada cosa.

També convindria fer un repàs i estudi de tots els impostos que actualment ens toca assumir, la naturalesa de cada tribut, el seu origen i les quantitats que es recapten o que toca assumir a cadascú que les ha hagut d’abonar, per tal de veure amb claredat, la realitat de cada situació, la seva comprensió o bé, la crítica que caldria fer-ne per procedir a la seva eliminació o reducció, com passaria amb l’injust impost de successions que es paga a Catalunya.

Els impostos són un mal necessari que necessita una societat per funcionar, però la seva utilització, transparència i control ha de ser un bé preuat que mantingui a la societat connectada amb el Parlament i els seus dirigents, amb l’actual sistema de govern i també, el model de societat que es vol.

Impostos com la loteria, que es paguen per pròpia voluntat, presenten menys problemàtiques per abonar-los que els que no es poden escollir, però la seva gestió ha de mantenir el mateix rigor que tots els diners públics de l’estat, ja que és l’única forma que el conjunt de la societat pugui creure en un model de gestió i recaptació sense el qual aquest model d’estat no podria existir.