Tenim mala peça al teler: l’augment de l’incivisme deriva en el creixement d’una extrema dreta que no aporta solucions a problemes complexos

Tothom d’una certa edat haurà d’esprémer els records que tenen de la seva ciutat o poble de cinquanta anys enrere. Els joves ho hauran de contrastar amb els seus avis, és bo que xerrin amb ells i surin els records. La fotografia que acompanya l’article és ben eloqüent. Disculpi el lector que parli de la meva ciutat perquè és la que conec més, però cadascú pot fer trasllat a la seva. Mostra absolutament la plantilla de la Guàrdia Urbana de Manlleu, cinc unitats per fer tota la feina, i se’n sortien prou bé. Avui dia en són 55. Dona per reflexionar. Si aquests cinc uniformats, dels quals podem comprovar que tant per edat com per morfologia eren ciutadans corrents, podien amb la seguretat d’una població aleshores al voltant dels 7.000 habitants, ara que a Manlleu en som tres vegades més, la pregunta seria: no podríem passar amb una quinzena? La resposta ja es veu que és no. Qui repliqui que en aquells anys de la fotografia hi havia una caserna de la Guàrdia Civil, els del “todo por la patria”, i pontifiqui que eren els del tricorni els que sense tantes contemplacions feien la feina bruta, que copsi que avui dia els Mossos d’Esquadra els han substituït, una cosa va per l’altra. Podem concloure, doncs, que una de les raons d’aquest excés relatiu d’efectius d’avui dia és que l’incivisme ha augmentat i molt. I això és dolent. També s’hi pot afegir que les garanties legals i cíviques han augmentat i molt. I això és bo. Només és una percepció, de la qual cadascú podrà esbrinar dins seu com és la seva, però la de l’articulista és que proporcionalment ha augmentat molt més l’incivisme que la protecció legal, que abans no estava tan desenvolupada, no hi havia tanta lletra menuda. Una altra raó òbvia del desequilibri d’antany amb enguany és el fet dels augments brutals de la paperassa burocràtica i, per tant, del personal que l’ha de moure i resoldre. Probablement ha augmentat més la necessitat de papers i més papers que la de les mateixes garanties ciutadanes davant dels cossos de seguretat. Com a exemple, el dels malfactors reincidents, siguin detinguts per enèsim cop per la Guàrdia Urbana o Mossos, tant se val. Van a comissaria, la patrulla dels dos que els ha aturat ja no està al carrer, ha de fer l’atestat juntament amb un agent administratiu, se’ls ha de custodiar mentre arriba l’advocat d’ofici al qual tenen dret; si han de passar la nit a la garjola, se’ls ha d’alimentar. L’endemà, els dos mossos o guàrdies els han de portar al jutjat, un jutjat saturat per casos endarrerits, on han d’esperar que surtin lliures amb càrrecs. Aquests dos mossos o guàrdies, ara com a testimonis, hauran de tornar-hi el dia del judici al cap d’uns mesos o, normalment, més d’un any (mentre els interfectes poden anar acumulant delictes), juntament amb lletrat, procurador, fiscal, perquè normalment tornin a sortir al carrer (en el primer judici encara no tenen antecedents judicials), si no van uns mesos a presó (quan ja s’han acumulat els delictes que han anat fent mentre estaven lliures a l’espera del judici). Tota aquesta despesa està sufragada pels ciutadans, tots nosaltres, també el que ha vist com li entraven a robar a casa seva o li estiraven la bossa pel carrer. Tenim mala peça al teler amb aquest augment de l’incivisme, que, entre altres conseqüències, deriva en l’augment dels vots pels radicals d’extrema dreta. I aquests, que es caracteritzen per tenir solucions simples a problemes complexos, si a més d’actuar amb mà de ferro com prometen en el tema de seguretat, que els desbordarà, han de regir-nos en afers peluts com la sanitat, l’educació i les inversions, entre d’altres, no podem estar gaire esperançats. La solució passa en primer lloc per les escoles, però elles també comencen a estar desbordades. El respecte que es tenia pels professors cinquanta anys enrere (els temps dels cinc guàrdies de la fotografia) ha canviat de cantó. Si abans no gosàvem dir als pares que el mestre ens havia renyat o picat els dits per no rebre doble, ara són els mestres els que malden perquè l’alumne no ho espiï als pares, que vindran tot seguit queixosos perquè la senyoreta li ha fet un crit més alt del compte quan ha vist que començava una baralla, a la qual ara se’n diu bullying, quan el mot genèric s’hauria de reservar a casos greus. Repeteixo que aquest pas dels 5 als 55, de tota aquesta burocràcia –en part necessària, però que si no funciona bé i amb rapidesa augmenta de volum–, es paga amb els impostos dels ciutadans. Els IBI i les plusvàlues i taxes municipals van en part per a la Guàrdia Urbana, i els pagaments per IVA, renda, patrimoni i d’altres, per als Mossos i tot l’aparell judicial. No ens estranyi, doncs, que això sigui un altre component més de les queixes per no arribar a fi de mes. El fet d’uns pagaments al comú de tots cada dia més insuportables. O s’augmenta el civisme o anem a mal borràs. Potser hem de col·laborar com es fa en altres contrades com Alemanya, Suïssa o Singapur, on els mateixos ciutadans recriminen a qui llença un paper a terra, embruta façanes o vagons de trens o deteriora el mobiliari urbà. Quan es tingui la consciència que ho paguem entre tots, a més de suportar-ho, començarem a donar-hi el tomb –si encara hi som a temps–, sense haver de recórrer a extrems maximalistes tipus Vox, que això és una altra.

Tenim mala peça al teler: l’augment de l’incivisme deriva en el creixement d’una extrema dreta que no aporta solucions a problemes complexos

Incivisme creixent