No pot ser que l'única solució per frenar aquesta pandèmia sigui tancar-ho tot perquè, al final, potser no morirem del virus però acabarem morint de gana

Toc de queda, confinament perimetral i sense llibertat de moviment.Set mesos després de l’inici de l’estat d’alarma, continuem igual que el primer dia o pitjor. Vivim rodejats d’una pandèmia que s’està fent eterna i que cada dia converteix els nostres dies en una tristesa llarga i molt solitària. Com si no s’hagués d’acabar mai. Al carrer, quan podem sortir, es respira un ambient dur, trist i fosc. És com si tots sabéssim que els governs ens estan traient alguna cosa més que aquest confinament perimetral que fa pocs dies que han implementat. La pandèmia continua envaint les nostres vides i ho fa de la manera més cruel, ho sé. Però avui vull parlar de la gestió dels governs –autonòmic i estatal–, que no fa més que créixer la nostra indignació cada dia. Per si no en tinguéssim prou amb el mal que està fent aquesta pandèmia, a això hi hem de sumar una gestió totalment improvisada. Es fa difícil saber què podem fer i on podem anar perquè la comunicació que s’està fent durant les últimes setmanes és nefasta i amb molt poc sentit comú. És el que passa quan actues sense pensar i quan l’impuls domina les teves decisions. Sabem que hem de vigilar, que ens hem de cuidar i que no podem fer tot allò que fèiem abans. Sabem que ens hem de replantejar moltes coses, però el coronavirus no pot ser l’excusa per treure’ns totes les llibertats com a ciutadans. Mentre veig la roda de premsa del govern català on se’ns anuncia el confinament municipal als caps de setmana, em sento com si m’estiguessin renyant. Com aquell professor que em castigava per no haver fet els deures o quan la mare es posava a cridar perquè la meva habitació estava feta un desastre. Em sento així i no m’hi hauria de sentir. Si els governs i els que es creuen més savis que els epidemiòlegs haguessin fet el que havien de fer en el seu moment i haguessin escoltat els vertaders experts, potser ara no estaríem com estem. O sí, però almenys ens sentiríem ben representats i realment escoltats. No pot ser que l’única solució per frenar aquesta pandèmia sigui tancar-ho tot perquè, al final, potser no morirem del virus però acabarem morint de gana. Posem-nos a la pell d’un restaurant, un club esportiu o un centre d’arts escèniques. Sabem què significa per a ells que hagin de continuar pagant-ho tot com si la seva producció fos la mateixa de sempre (lloguers, sous, impostos i un llarg etcètera de pagaments) sense rebre ni un euro d’ingrés. Sabem què significa això? Com estaríem la majoria de nosaltres si durant setmanes –o mesos– no entrés ni un euro a casa però tinguéssim les mateixes despeses de sempre? Sovint, a la política, el que li convé és sortir del paradís en què viuen i caure a la realitat. Una realitat trista i cada dia més ofegada per la incompetència dels més savis. Alguns em diran que aquesta situació és molt greu i que cap país sap com gestionar-la. Sí, és cert, però també ho és que aquesta és la funció dels governants que cada dia paguem amb els nostres impostos. Són on són per resoldre problemes com aquests i no amagar-se sota la cadira i culpar-nos d’allò que ells no han sabut fer bé. Per això, l’únic que ara em salva de tanta incompetència és tornar a allò que realment ens pot curar o ens pot fer sentir més lliures. La música, el sentit de l’humor i el caliu familiar. Al final, tot es redueix a això. Perquè és hora que assumim que si algú ens ha de salvar, no seran pas els que ens governen.

No pot ser que l'única solució per frenar aquesta pandèmia sigui tancar-ho tot perquè, al final, potser no morirem del virus però acabarem morint de gana

Incompetència dels més savis