Hi podem trobar ports, trencaones, edificis modernistes, camins de ronda, cales verges o restes arqueològiques

Era còmode pujar al Canguro Rosso Nave que et portava de Barcelona a Gènova en una nit. Si no hi havia boirines, el vent era encalmat i amb una temperatura que permetés passar unes hores a coberta, el viatge era ideal. La navegació mar endins resseguint la costa catalana, des del capvespre fins a la negra nit, feia possible albirar els llums de molts llocs recordats i fins i tot identificats pel seu nom. Quan el vaixell girava ràpid cap a la dreta cercant la ruta de Gènova imaginava que aquell punt llunyà al nord, tan petit com una cuca de llum, havia de ser Cadaqués i el Cap de Creus abocats al mar per dir-nos, adeu! La costa mediterrània catalana, habitada i treballada durant segles, ens permet trobar un reguitzell d’indrets significats: ports, trencaones, torres de guaita, edificis modernistes, camins de ronda, passeigs, jardins enlairats, cales verges o condicionades, restes arqueològiques d’altres pobladors i museus testimoni de la marina, dels seus oficis ancestrals i els ex-vots que protegien de morir en mar. Els fars, unes lents que amplifiquen l’efecte òptic, han orientat des d’antic la pesca i la navegació fins a ports segurs, incorporant contínuament noves tecnologies. Fars considerats emblemàtics com el Far de Sant Sebastià - Calella de Palafrugell (1857); Far de Calella de la Costa - Maresme (1859); Far de la punta del Fangar - Delta de l’Ebre (1860); Far del Cap de Creus - Cadaqués; Far de S’Arenella - Port de la Selva; Fars de Roses i Cala Nans - Alt Empordà; Far de les Illes Medes - l’Estartit; Far de la punta de la Galera - Torredembarra, i molts més. El famós far de la Punta de la Banya del Delta de l’Ebre (1864) va ser traslladat a Tarragona i conservat com a peça de museu, així com la imponent òptica original del Far de Sant Sebastià muntada i exposada al Museu Marítim de Barcelona. Si volem resseguir la memòria marítima més local de poblacions arran de mar, en una costa que a escala 1:50.000 és de 857,13 quilòmetres i en línia recta entre dos punts és de 307 quilòmetres, podem visitar el Museu de l’Anxova i de la Sal a l’Escala, el Museu del Port de Tarragona, el Museu d’Història de Cambrils, el Museu de les Terres de l’Ebre, el Museu de la Pesca de Palamós, el Museu de la Mediterrània a Torroella de Montgrí o el Museu de Mataró, per citar-ne sols alguns. A Palafrugell hi ha la Fundació Ernest Morató que impulsa la investigació i l’arxiu de les havaneres des dels seus orígens. Sense oblidar-nos de la capital amb les Drassanes Reials i el Museu Marítim, la Llotja de Mar, la Facultat de Nàutica (abans Escola de Nàutica) fundada el 1769 i el gran Port de Barcelona, perla del Mediterrani! Enginyers i tècnics de diferents tendències i èpoques sempre havien diagnosticat que la costa de Barcelona era massa oberta i amb poques condicions favorables per a la construcció d’un gran port artificial. La naturalesa no ho afavoria: no era una badia, ni una cala, ni un estuari, ni una ria, ni una llacuna, i uns forts corrents marins hi dipositaven contínuament grans quantitats d’arena. Un munt de rieres que baixaven de la serralada de Collserola plenes de sediments i els dos rius, el Besòs i el Llobregat, un a cada banda del litoral, fent arribar al mar crescudes inesperades i residus de tota mena. No era un lloc natural per construir un port, però l’empenta dels barcelonins durant segles ho va fer possible. En territori dels ibers laietans, a Barkeno sota Montjuïc, un dia hi van aparèixer els comerciants grecs. Amb la dominació romana la ciutat de Barcino ja va disposar d’un port de fusta que s’anà ampliant segons les necessitats comercials i militars. L’esplendor va arribar a l’època medieval i el domini de la Corona d’Aragó, quan Catalunya esdevenia senyora i majora de la Mediterrània. La Revolució Industrial i la creació de la Junta d’Obres del Port el 1869 van introduir l’ús del carbó, el ferro i les màquines de vapor que dragaven mecànicament l’arena acumulada. Es va construir el moll de la muralla i més contradics i espigons, magatzems, ràfols (tinglados), grans grues i accessos des de l’exterior. Avui el port ocupa 1.300 hectàrees, 20 quilòmetres de molls, 35 terminals, la zona d’inflamables i una immensitat de pàrquings per a contenidors amb productes d’arreu del món. Un record inesborrable és el d’aquella Barcelona olímpica de 1992 que es va obrir al mar i al gran port comercial, industrial i nus de comunicacions internacionals. Un bé cultural joia de la ciutat dels prodigis, de Catalunya i de la Mediterrània.

Hi podem trobar ports, trencaones, edificis modernistes, camins de ronda, cales verges o restes arqueològiques

Indrets significats a la costa catalana