És millor abaixar impostos i posar més diners a disposició dels ciutadans i les empreses perquè gastin i el consum no es vegi ressentit d’un context tan desfavorable? O, al contrari, és millor apujar-los perquè l’Estat estarà necessitat d’atendre les demandes d’un gruix de població desafavorit?

El vell debat sobre apujar impostos o abaixar-los reapareix, corregit i augmentat, perquè els indicadors sonen a tambors de crisi. Com el motiu, per ser sintètics, és una escalada de preus desconeguda des de fa dècades, les receptes per plantar-hi cara divideixen: és millor abaixar impostos i posar més diners a disposició dels ciutadans i les empreses perquè gastin i el consum no es vegi ressentit d’un context tan desfavorable? O, al contrari, és millor apujar-los perquè l’Estat estarà necessitat d’atendre les demandes d’un gruix de població desafavorit? Un debat de blanc o negre que ve marcat pel substrat ideològic i, també, per les tradicionals urgències electoralistes que impossibiliten una discussió serena. A l’Estat espanyol, aquests termes del debat que molt probablement són sobre la taula de tots els governs, són més decibèl·lics. El partit de l’oposició reclama fer, davant d’aquesta crisi, el contrari que el que va fer quan governava. Efectivament, el Partit Popular va arribar al govern quan el temporal de la crisi de 2008 estava en el punt àlgid i va concloure que era el temps d’aportar més recursos públics no només per a la població afectada per la crisi, en forma de pèrdua massiva d’ocupació i consegüent necessitat de prestacions públiques, sinó sobretot per atendre les exigències europees i evitar endeutar-se fins a les celles. Els impostos van pujar i allà que es van quedar. Una pandèmia i una guerra amb efectes globals després, el context és d’inflació desbocada. És previsible que tornin a caldre recursos públics per afrontar necessitats de la població sense fer encara més gran un deute públic que bat rècord rere rècord. Si la capacitat d’endeutament està escanyada, el camí és apujar impostos i, per no fer-ho a unes capes de població ja molt afectada per la pujada dels preus a doble dígit, pertocaria que fossin les rendes més altes (i, dit sigui de passada, els patrimonis) d’on provingués, ni que sigui temporalment, aquest esforç addicional. Però vet aquí que els substrats ideològics i les urgències electorals influeixen en les anàlisis. I aquell partit que quan governa puja impostos (i ho fa a tothom, perquè el 2011 va apujar l’IVA, que es paga amb independència de la renda), exigeix, ara a l’oposició, que s’abaixi la pressió fiscal. Ho fa sobre la base d’aquell dogma mai confirmat que reduir els impostos activa un cercle virtuós en el qual, amb més diners a la butxaca, els ciutadans gasten més, amb una despesa que fa que les empreses vagin millor, contractin més i s’acabi produint la miraculosa paradoxa que amb menys impostos l’Estat recapta més. Un dogma mai no confirmat empíricament. El partit s’hi aplica. A Andalusia, on governa, han copiat la política de Madrid, on també governa, de suprimir l’impost de patrimoni. El tribut s’aplica sobre la suma dels béns que tingui un contribuent, a partir de 700.000 euros entre els quals no compten els primers 300.00 euros de l’habitatge on viu. Per afegir context, és un tribut que genera controvèrsia perquè els béns sotmesos després al patrimoni ja van pagar impostos en el seu moment i per això és parla d’una doble imposició. En contrapartida, es pot dir que suposa una excepció en la regla que a l’Estat es grava més la renda, és a dir els ingressos del treball, que la riquesa. La decisió andalusa és legítima, perquè l’impost està traspassat a les comunitats autònomes que tenen capacitat normativa sobre com aplicar-lo, però que no deixa de resultar estranya per molts motius. El primer, per l’oportunitat de rebaixar impostos en el context actual de crisi ja descrit. El segon, per l’escassa exemplaritat que suposa retallar els impostos, precisament, als que tenen més recursos. A Andalusia, aquest impost afecta el 0,2% dels contribuents (dades de 2020). En números grossos, 17.000 contribuents amb un patrimoni mitjà de 2,7 milions d’euros. Tercer motiu: la fatxenderia amb la qual el president d’Andalusia ha defensat la mesura obrint la caixa dels trons amb apel·lacions directes als grans patrimonis catalans perquè es domiciliïn a la seva comunitat; hauria pogut dir els madrilenys, que segurament que són els que s’han endut grans patrimonis andalusos perquè a la capital no cobraven l’impost, però d’això no se’n deu treure el mateix rendiment electoral que de posar-se a la boca Catalunya. Encara hi ha un quart motiu: Andalusia és una comunitat receptora de recursos. És a dir, en el repartiment del sistema de finançament obté més diners que els que recapta, perquè és una comunitat amb pitjors indicadors que la mitjana. Si és receptora de recursos, pot renunciar als 120 milions d’euros que recapta per aquest impost? D’on traurà aquests recursos, de la Catalunya que vol despoblar de rics? Madrid és contribuent neta i la crítica perquè redueixi impostos és una altra: el dumping suposa per a altres comunitats que tenen l’impost de patrimoni en vigor es pot qualificar de deslleialtat. En el cas d’Andalusia, es pot qualificar de deslleialtat amb l’agreujant del desvergonyiment. José Manuel Moreno Bonilla, ha arribat a qualificar Catalunya com un infern fiscal. Un infern fiscal que recapta set punts menys de PIB que la mitjana europea. Un infern que es deu contraposar al paradís fiscal en el qual deu somiar convertir la seva terra. Serà un paradís fiscal, perquè sanitari, no tant: l’any passat la Junta va reduir un 40% el personal sanitari que havia contractat de més per lluitar contra la covid per falta de recursos. No hi ha res pitjor que voler ser un paradís fiscal sense poder-s’ho permetre.

Inferns i paradisos