Si bé la millora és notable, és millor reservar el cava per les celebracions de les festes i no pas per donar per acabada aquesta situació d’inflació elevada

A l’hora de buscar titulars per sintetitzar l’any des del punt de vista econòmic, no serà estrany que s’apunti que aquest 2022 ha estat l’exercici en què s’ha disparat la inflació. Efectivament, després d’anys de contenció, un seguit de circumstàncies sumades han portat a creixements de preus que les profecies havien descartat d’ençà que l’euro va prendre les butxaques de la majoria d’europeus. Contradient les profecies, la inflació també s’enfila en temps de moneda única.

Aquest 2022 s’ha arribat a xifres de creixement de l’índex de preus de consum (IPC per als amics) desconegudes des de feia gairebé quatre dècades, tant a l’Estat com a la resta d’Europa. Aquest augment ha apuntat a una certa frenada, particularment a l’Estat espanyol, durant els últims mesos. A Catalunya havia arribat a situar-se en el 10,3% al juliol i el 10,2% a l’agost, i al mes de novembre, l’última dada oficial, ja marcava el 6,4%. Encara són xifres molt altes, si es té en compte que l’objectiu del Banc Central Europeu és que sigui del 2%.

Si bé la millora és notable, és millor reservar el cava per les celebracions de les festes i no pas per donar per acabada aquesta situació d’inflació elevada. Bàsicament, per dos motius: el primer és fins a quin punt l’anomenada inflació subjacent s’està acostant en ritme de creixement a l’índex general. I el segon és la reacció del Banc Central Europeu, que tot i que el ritme de creixement dels IPC a l’Estat i a Europa es relaxa segueix en la política d’augment dels tipus d’interès i no mostra cap predisposició a relaxar-la.

La inflació subjacent, aquella en la qual s’exclouen del càlcul els productes més sensibles al marc econòmic més immediat (aliments, energia, carburants…) té a l’Estat un comportament diferent a la resta d’Europa. L’IPC general queda en el 6,8% al conjunt de l’Estat (lleugerament més moderat a Catalunya, el 6,4% esmentat). En canvi, als països de la zona euro, l’increment general arriba al 10,1%, tot i haver-se moderat al novembre. A l’Estat, la inflació subjacent arriba al 6,3%, mentre que a Europa es limita al 5%.

Traduït (i per què no dir-ho, passat per la bola de vidre), aquesta evolució ve a significar que el que espera en els mesos vinents és una etapa encara d’evolució elevada dels preus. Com que la volatilitat de determinats indicadors, com l’energia i els carburants (que a l’Estat s’han moderat per efecte de l’anomenada excepció ibèrica i per la ingent injecció de recursos públics per subvencionar amb vint cèntims per litre els carburants) influeix en l’indicador general de preus, la seva traducció en la resta de productes encara està trigant a reflectir-se. Ara, els analistes tenen aquesta evolució en observació. Generalment, la inflació subjacent evoluciona més lentament que la general. Va trigar més temps a disparar-se i, ara, la possibilitat més viable és que també arribi més lentament al període de moderació. Però si això no passa hi haurà mala peça al teler, perquè voldrà dir que els temps de preus a l’alça s’allargarà.

I aquest és el temor del Banc Central Europeu: el segon motiu pel qual no seria prudent brindar amb cava per celebrar la fi dels preus en pujada lliure. La setmana passada, el BCE va acordar apujar, de nou, els tipus d’interès. No cal anar gaire enrere en les hemeroteques per localitzar els motius d’incertesa que provoquen aquestes pujades, acordades, a més, de manera tan continuada. Els tipus, que aquest estiu estaven al 0%, ja s’han situat al 2,5%. L’objectiu és desincentivar les compres i refredar la suposada eufòria amb la qual els consumidors es van prendre la fi de les grans restriccions pandèmiques, sense que el mercat pogués respondre amb la mateixa celeritat, afectat per crisis energètiques, encariments de producció i cadenes de subministrament desgreixades.

Traduït (i, de nou, passat per la bola de vidre), la decisió del Banc Central Europeu posa de manifest que els intents per frenar la inflació encara han estat insuficients i que, per tant, vindran més increments en els propers mesos. El problema, bàsicament, és que es desconeix fins on està disposat a arribar en aquesta escalada de tipus que els consumidors mitjans veuen reflectit sobretot en l’evolució de les hipoteques que paguen o en el cost que els exigeixen si s’endeuten per pagar algun producte o servei. Però l’efecte pot anar més enllà. Al Banc Central Europeu ja no es descarta que els tipus puguin arribar a quotes del 4%, com les que hi havia al principi de la crisi de 2008.

Més diners per pagar deutes vol dir que les empreses poden entrar en dificultats i disposar de menys recursos per invertir o per contractar. Pugen els tipus, les borses baixen i les primes de risc s’incrementen. Aquest és el punt al qual s’arriba al final de 2022. Mentrestant, l’ombra de la recessió es projecta sobre el 2023. La inflació en serà el pretext. Un mal diagnòstic sobre les causes que han provocat aquest augment de preu en pot acabar tenint la responsabilitat. Els guardians de les rigideses tendeixen a atendre més les necessitats dels mercats que les dels ciutadans. Tot apunta que els perdedors acabaran sent molts més que els guanyadors. Una vegada més.