Hi ha persones que a força de rutina completen unes vides que mai seran notícia, anant de casa a la feina, de la feina a casa, amb la setmana anual de vacances o potser ni tan sols això

El 30 d’octubre de 2014 una família ripollesa respirava, després d’un malson de tres dies amb les seves corresponents nits. En Josep del Malets, un home de 83 anys que havia sortit a fer un volt prop de la casa de pagès on vivia i va acabar extraviat per la zona de Bumarencs i Baborés, va ser trobat a la carretera de les Llosses per un veí del municipi. El desplegament de cossos de seguretat que havien pentinat la zona no havien aconseguit resultats positius, i el temor de rebre una mala notícia sobrevolava els pensaments d’amics, coneguts i gent de la comarca, que a través de la premsa n’estaven informats. En arribar a casa i veure el pilot de persones i vehicles que hi estaven coordinant la recerca va demanar “què hi fa tota aquesta gent aquí?”. Quan engego el televisor, i veig el Gabriel Rufián, el president del Reial Madrid o el Paquirrín, em venen unes ganes boges d’agafar l’aparell i estampar-lo a terra, saltar-hi a sobre fins a fer-lo miques, i després utilitzar-lo de lavabo. Però com que no m’agrada que els veïns facin fressa, intento calmar-me, canviar de canal i evitar un miniapocalipsi, que al final només acabaria amb mi mateix anant a la botiga d’electrodomèstics a comprar una altra tele. En l’àmbit més proper també veig molta gent habitual de la premsa i la televisió comarcal que sovint em genera un sentiment similar al gamarús polític republicà, al totpoderós cacic Florentino o al catatònic fill de la Pantoja. Gent que es retroalimenta a través de declaracions, de remenar les cireres o de mostrar-se com allò que són, sense saber que potser farien bé d’amagar-se les vergonyes. Llavors hi ha els anònims, aquells que ja es troben bé en un segon pla, als que no els posaran un micròfon al davant per fer una declaració altisonant. Persones que a força de rutina completen unes vides que mai seran notícia, anant de casa a la feina, de la feina a casa, amb la setmana anual de vacances o potser ni tan sols això. I que no necessàriament seran més o menys feliços, ni tindran una existència més o menys plena que aquells que prefereixen –preferim, perquè això d’escriure en un mitjà de comunicació, en certa forma també m’exposa– freqüentar l’aparador. En Josep del Malets era un d’aquests anònims fins al dia que el destí li tenia reservat convertir-se en el centre d’atenció durant unes jornades. Involuntàriament, ell i la Linda, la gosseta que l’acompanyava, van transcendir més enllà del que mai hauria volgut. Després de passar per l’Hospital de Campdevànol on li van fer una revisió, va tornar a casa, al Malets. Allà hi ha viscut una dècada més amb la seva família, altre cop de forma recollida i discreta, fins que el cap de setmana passat va marxar, aquest cop definitivament. I potser soc contradictori, però m’agradarà recordar-lo.

Hi ha persones que a força de rutina completen unes vides que mai seran notícia, anant de casa a la feina, de la feina a casa, amb la setmana anual de vacances o potser ni tan sols això

Infrahistòria, voluntat i destí