Integració
Escolto una de les tantes entrevistes que fan a la Sra. Sílvia Orriols. Un relat ben estructurat que exposa la forma en què ella veu la situació i posa sobre la taula unes propostes d’actuació concretes. Aquest és un avantatge que, d’entrada, té la Sra. Orriols, ja que davant seu no hi ha cap relat estructurat, sobretot per part de l’autoanomenada “esquerra”, que faci una descripció partint del que està passant als carrers, pobles, viles i ciutats del nostre país i no partint d’una realitat fictícia que li fa fer un mal diagnòstic i, per tant, una impossible solució.
Diu la Sra. Orriols que el model d’integració que s’havien posat com a objectiu els polítics catalans ha fracassat. Té tota la raó. En els dos casos, Orriols i polítics, l’error està precisament en la manera com entenen el que hauria de ser la integració. Per ells la integració seria el fet que les persones nouvingudes, transcorregut un temps raonable, esdevinguessin catalans, abandonant, sinó del tot bona part, de la seva idiosincràsia. A partir d’aquí, la Sra. Orriols constata que això és un model fracassat, afirma que els musulmans mai esdevindran catalans, amb la qual cosa, si és que no els necessitem com a mà d’obra barata, els hem d’expulsar.
Reitero el meu acord a constatar el fracàs del model d’integració entès com he exposat en el paràgraf anterior i reitero el que he dit en moltes ocasions que tot i que la Sra. Orriols alguna vegada la pot encertar en el diagnòstic, mai l’encerta en la solució. Siguem clars: una immigració cent per cent regulada, solament entren els que tenen contracte, només és possible en una dictadura, això ho fan als Emirats Àrabs, a l’Aràbia Saudita, a Rússia o a la Xina. Per altra banda, expulsar a tots aquells que no contribueixin al sistema es pot fer en casos molt contrets, però mai és efectiu, ja que la persona expulsada, si s’ho proposa, tornarà il·legalment al cap de poc temps. Vegeu el que passa als EUA. Una immigració regulada i l’expulsió d’immigrants només és possible en països amb un absolut control de fronteres. Això en un país democràtic, que a més viu del turisme, no és possible. En resum, a un model d’integració fracassat com és el proposat pel bonisme, Orriols contraposa un altre model igualment fracassat com és el que proposa el racisme.
Partim de dos fets constatables que la integració, entesa com a assimilació, no és possible i que la immigració ha existit i existirà sempre. A més, una simple observació de les polítiques de diferents estats ens confirma que la repressió només ens ofereix una escalada de confrontació entre comunitats. La realitat és que vivim en una societat diversa, en una societat on hi ha diferents comunitats, culturals, religioses, racials, etc., i haurem d’abandonar, per impossible, aquella idea tan espanyola, que la Sra. Oriols comparteix, que la victòria només s’assoleix quan hem aniquilat el contrari.
Constatat el que diem en el paràgraf anterior només ens queda la conformació d’un model social on les diferents comunitats puguin conviure, un model fonamentat en una llengua, el català, i un marc normatiu i legal.
Un pacte, com deien els filòsofs del segle XVIII, un contracte social que tots estem obligats a respectar com a preu per poder conviure. L’administració és l’encarregada de valorar el respecte, o no, que cada persona té dels criteris generals que hem acceptat. Una administració que ha d’actuar amb justícia, no amb bonisme, ni racisme. Que valori l’acció de les persones no com a blanc o negre, cristià o musulmà, home o dona, sinó com a persona, com a ciutadà, i actuar en conseqüència.
El model d’integració que pretenia que la immigració s’assimilés a una identitat catalana abandonant la seva forma de ser ha fracassat. La solució no passa pel model Orriols, sinó que implica acceptar que la unitat no és el mateix que uniformitat. Ser un català integrat és ser un individu que manté la seva idiosincràsia i, a partir de la seva manera de ser, accepta esdevenir ciutadà, adquirint una llengua comuna que permet el diàleg i acatant unes normes legals i cíviques que ens hem donat entre tots. Això, naturalment, requereix una fortalesa i una convicció en la capacitat de la teva gent que la Sra. Oriols no disposa, el que té és por, i la gran sort per a ella és que la por és molt contagiosa.