Els pisos de Can Garcia semblaven un colossal rusc de formigó, però en realitat eren un gegantí univers de relacions. Per això, encara que els blocs siguin passat els records són present

La ciudad interior era un tema de Radio Futura, grup de rock que acumulava fans a cavall dels anys 80 i 90, que repetia “te he clavado mi navaja, estoy acostumbrado a morir”. De morir per sort només ho podem fer una vegada a la vida, però la frase, aplicada a Manlleu i a Can Garcia, té un què: els pisos, sentenciats des de feia lustres, com passava en aquella ciutat interior descrita per Radio Futura, aparentaven estar acostumats a morir. Per això devien desaparèixer de mica en mica. Bloc a bloc, planta a planta i pis a pis. Fins que només una escultura en un solar desert al cor de l’Erm en testimonia l’existència. Aquesta escultura, obra d’Eulàlia Sellarès, en el fons no és només una escultura, sinó que és un fet antropològic: els pisos semblaven un colossal rusc de formigó, però en realitat eren un gegantí univers de relacions. Per això, encara que els blocs siguin passat els records són present. La carnisseria de l’Angelina i en Camilo, el quiosc d’en Gregorio, la peixateria de la Conxita, la botiga de roba de l’Antonio i la Maria o la barberia d’en Santiago existeixin avui o no demà continuaran formant part del microcosmos simbòlic del que és el barri de l’Erm, una mena de poble dins d’un poble que tenia epicentre en els 256 habitatges alçats als anys 60 al mig del no-res. Del no-res perquè, en aquella època, l’Erm, avui asfalt, només eren terrers. Per això gairebé sembla un oxímoron que es bategés com a Erm un espai urbanísticament tan fèrtil. Quan l’any 1964 l’Ajuntament va donar el permís d’obres els pisos es van enfilar cap al cel de manera fulgurant. Manlleu creixia, creixia molt i creixia molt de pressa. Entre el 1960 i el 1975, amb les fàbriques tèxtils afamades de treballadors, el poble que després va ser ciutat va passar de 9.410 a 15.054 habitants. Les onades de nous manlleuencs, molts d’ells procedents d’Andalusia, van trobar sostre en uns pisos de Can Garcia que, per la seva alçada, venien a ser l’expressió d’una mal entesa modernitat. Una modernitat que fascinava una societat enlluernada per escletxes de claror enmig de dècades de foscor. Eren els anys de la primera retransmissió d’uns jocs olímpics per televisió, de l’eclosió dels Beatles o de la popularització de la minifaldilla. Des d’un punt de vista metafòric la televisió, els Beatles i la minifaldilla, temes diversos d’àmbits varis, també tenien una connexió simbòlica amb els pisos: la fascinació per la modernitat. Per això no és estrany que dels gegants blocs de Can Garcia fins i tot se n’arribessin a fer postals. I és que, per exemple, aquells pisos ja aleshores tenien ascensor. Això sí, només era per pujar. L’ascensor, des d’un punt de vista figurat, és un trampolí social: una forma de fer un salt endavant. Per això, molts veïns, orgullosos d’haver viscut a Can Garcia, ara rescaten records. Com fa en Joan, que havia residit a la porteria, després al vuitè i més tard al quart, i que, durant anys, quan passava per davant dels blocs, aixecava la vista per identificar en un balcó les prestatgeries que hi havia col·locat el seu pare i, amb orgull, des de la llunyania ho assenyalava als seus fills per explicar-los que allò ho havia fet el seu avi. La història dels pisos al capdavall també és un fil que teixeix la història de les famílies que hi han viscut. Com la de la Teresa, que hi residia amb els seus pares, la iaia i tots els germans. En total, eren 11. Quan van anar a veure els pisos per valorar si els interessava instal·lar-s’hi de seguida van tenir clar que s’hi traslladarien perquè a la casa on vivien quan plovia hi havia goteres. Als pisos, en canvi, sabien que si plovia i se n’anaven a dormir almenys no es mullarien. Així de senzill: tenir la certesa de ficar-se al llit i no mullar-se. Són algunes de les històries de la vida de Can Garcia recollides durant anys a les pàgines d’EL 9 NOU, com la dels dipòsits de l’aigua potable de Manlleu, que es van construir on es van construir perquè havien d’estar a una cota suficientment alta per assegurar que sense bombeig l’aigua tingués prou força –cada deu metres l’aigua guanya un quilo de pressió– per escalar fins al punt més alt del poble: l’onzè pis de Can Garcia. Els pisos, per tant, no només són història, sinó que en part també expliquen la història. I la història, retratada amb precisió per Jordi Puntí a Els castellans (L’Avenç), és canviant. L’enderroc dels pisos ara ja culminat podia semblar una operació urbanística però en el fons també havia de ser una actuació social. De fet, els problemes socials sovint tenen una arrel estructural. Atacar-la és una manera necessària de deixar enrere un passat, però també una forma útil de dibuixar un horitzó de futur. En l’actual context, amb una crisi que diuen que s’acaba i una altra que sembla que comença, projectar esperança en aquesta ciutat interior i en aquest barri és una obligació de qui governi Manlleu, un poble singular que és plural, una terra de pas on conviuen desenes de nacionalitats, on les sardanes mostren salut i el flamenc vitalitat i on el que ahir era una fàbrica de cables expliquen que demà serà una factoria d’helicòpters. Potser per volar alt, perquè des de l’aire sempre canvia la perspectiva: els pisos ja no es veuran, però hi seran. Els records, encara que siguin invisibles, sempre continuen vius.

Els pisos de Can Garcia semblaven un colossal rusc de formigó, però en realitat eren un gegantí univers de relacions. Per això, encara que els blocs siguin passat els records són present

Invisibles