Que volem dir una cosa, però que no és ben bé blanc o negre? Doncs ho acabem amb un -ish al darrere de la paraula, i ens quedem tan amples

“A quina hora quedem?” “12ish”, em respon la Laura, la meva amiga. És a dir, cap a les 12. “Brownish”, em diu el meu fill, quan li pregunto de quin color són els meus ulls. És a dir, marronosos. I el nostre més o menys, en anglès, es transforma en un -ish al final de la paraula. Que volem dir una cosa, però que no és ben bé blanc o negre? Doncs ho acabem amb un -ish al darrere de la paraula, i ens quedem tan amples. I d’aquesta manera, les certeses esdevenen incerteses, i les incerteses, doncs certeses, sabent que no hi ha res blanc o negre i tot es difumina a la banda dels grisos. La primera vegada que vaig escoltar un -ish al final d’una paraula em vaig pensar que ho havia escoltat malament. O que la persona que parlava s’havia embarbussat. Però no, l’-ish és una part importantíssima del meu idioma adoptiu. Fins i tot avui, el meu vocabulari d’anglès, i sobretot d’anglès col·loquial, no és per tirar coets, que diu una amiga meva. M’espavilo amb gesticulacions, sinònims de paraules que voldria dir però que no sé com expressar, perquè el meu cap pensa en català i la meva boca ha de pronunciar la paraula en anglès, i emprant el -ish a tort i a dret. Que vull dir una paraula que no sé en anglès? Doncs li engalto un -ish al darrere d’alguna que ja sé i que penso que s’hi assembla, i santes pasqües! A vegades el meu interlocutor se’m queda mirant amb cara de “aquesta dona és tonta”, o a vegades assenteix amb el cap, com si em vingués a dir “quin comentari més intel·ligent que ha fet aquesta dona!”. I jo contenta, tant amb el primer cas com en el segon, i continuo dialogant emprant mans i expressions i -ish a dreta i a esquerra, per tal de continuar expressant-me tan bé com sé.

Que volem dir una cosa, però que no és ben bé blanc o negre? Doncs ho acabem amb un -ish al darrere de la paraula, i ens quedem tan amples

‘Ish’