El passat és com aquella sabata que potser no ens acaba d’anar bé del tot, que no ens deixa caminar sense fer mal, però que amb una bona plantilla a dins, el peu hi encaixa millor

Casa dels avis, a pagès, un matí d’hivern. Em cauen llàgrimes del fred. A tocar de la figuera, el porc penja, lligat a una pota, de dalt de la pala, alçada, del tractor. Només se senten els esgüells de l’animal, cap per avall. Tota la família, al voltant, n’estem pendents. El iaio s’hi acosta amb un ganivet. Si en Pepet de Can València hagués sigut poeta ens hauria confessat, hores després, que li havia semblat distingir el somriure de la mort reflectit al negre dels ulls del porc. Però el iaio era pagès. “Ja callaràs!”, li etziba. I li obre el coll. No sé quants anys tenia jo aquell matí fredorós de matances, però aquest és un dels meus primers records. Dins del meu cap aquell moment s’ha mantingut ben viu al llarg dels anys (sense cap trauma) i segurament inconscientment l’he anat modelant, arrodonint, perfeccionant-ne els detalls, com si es tractés d’una escultura, fins a convertir-lo en una història irrefutable. Si va ser exactament així o no, qui ho sap? “Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos?”. Subratllo i encerclo la pregunta amb aquell salt que em fa el cor quan descobreixo en un llibre un bocí de Veritat. Amb aquesta qüestió, Tony Webster m’interpel·la directament des de les pàgines d’El sentit d’un final, una de les obres més conegudes de l’escriptor anglès Julian Barnes. Tony Webster, el protagonista: jubilat anglès de vida tranquil·la, divorciat des de fa temps, a qui li agrada l’ordre, reciclar i decorar la casa. “Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos?”. No ho sé, Tony, ara m’agafes desprevinguda. Hi hauria de pensar… “Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament?”. Faig córrer el llapis altre cop. La veritat és que em noto una mica incòmoda. A veure, m’estàs dient, Tony, que vivim en un autoengany? És així Tony? Respon! “Ens hauria de resultar evident que el temps no fa de fixador, sinó més aviat de dissolvent. Però no convé (ni és útil) creure-ho així, no ajuda a tirar endavant amb la nostra vida, de manera que en fem cas omís”. Touché. Ara resulta que la placidesa amb què en Tony entoma la vida, aquest anar tirant sense estridències, s’ha vist interromput per una carta d’un bufet d’advocats que l’obliga a repensar l’època de joventut en què compartia l’exaltació dels dies d’escola amb tres amics: “Aquella espantosa espera perquè la vida comencés…”. Una carta que l’obliga a retrocedir fins als anys del primer amor –inexpert, desbordant– amb la Verònica, qui temps després es convertirà en la parella de l’Adrian Finn, un d’aquells amics d’infantesa que al final s’acabarà suïcidant. Una història a tres bandes de la qual, us ben asseguro, cap en sortiria ben parat. Ai… que difícil és girar la vista enrere i ser capaç d’aguantar-se la mirada a un mateix! A mesura que el llibre avança descobrirem que la història que ens explica el protagonista és, en realitat, la vida que ell s’ha anat repetint al llarg dels anys, però no necessàriament certa. El passat és com aquella sabata que potser no ens acaba d’anar bé del tot, que no ens deixa caminar sense fer mal, però que amb una bona plantilla a dins, el peu hi encaixa molt millor. Ja fa temps vaig llegir-li a l’escriptora italiana Nadia Terranova que la memòria és un acte creatiu: “Tria, construeix, decideix i exclou”. “La ficció de la memòria és el joc més pur que tenim”, afegia. Diuen que no recordem res fins als tres anys, i a partir d’aquell moment comença la partida. I les preguntes. Què és queda i què se’n va? En funció de què? I a on va a parar el que no recordem? Desapareix definitivament? Es pot viure sabent que el que recordes, probablement amb tota mena de detalls, potser no és del tot cert? Què amaga aquesta necessitat d’autoenganyar-nos? En Tony Webster, el jubilat anglès de vida plàcida, ens pot respondre: un cert instint d’autoconservació, responsabilitat i, més enllà de tot això, desassossec. “Un gran desassosec”.