La justícia no ha demanat mai explicacions als polítics com Mariano Rajoy i, en canvi, els polítics catalans, que no van utilitzar mai la violència i van fer un exercici de llibertat, van ser durament penats pel Tribunal Suprem

Espanya té un deute polític important amb Catalunya des del referèndum d’octubre de 2017 i la proclamació, encara que fos per pocs segons, de la independència. Cal analitzar-ho amb el cap fred, sense apriorismes ni partidismes, per trobar una solució pragmàtica a aquest mal veïnatge amb l’Estat espanyol que enverina la convivència entre molts ciutadans. El lema “Ni oblit ni perdó”, que podem trobar en molts murals a parets de Catalunya, reflecteix un sentiment de moltes persones arran de l’actuació de les forces de seguretat espanyoles aquell 1 d’octubre, quan van apallissar molts votants que fèiem cua pacíficament per votar als col·legis electorals. Encara que el referèndum fos alegal, els votants no vam incomplir cap llei, anar a votar no pot ser mai un delicte. Qui sí que va incomplir la llei i de valent va ser l’efigie andante Mariano Rajoy, que va enviar la policia i el vaixell Piolín amb més de 6.000 agents, que van protagonitzar actes violents contra ciutadans. Rajoy hauria d’haver après de la manera de fer d’altres països europeus. Quan Itàlia es va trobar amb la proclamació unilateral d’independència de les regions del nord, la Padània, la zona més rica de la república italiana. El 15 de setembre de 1996, Umberto Bossi va proclamar des de Venècia el naixement de la República Federal Padana i més tard, el 25 de maig de 1997, es va fer un referèndum per votar l’escissió. Hi van participar 4,8 milions d’italians. Ningú va anar a presó, ningú va ser agredit per la policia italiana per participar en una votació. D’això se’n diu finezza. A Espanya és l’“a por ellos”. I no només en tenen culpa els polítics espanyols. Una altra rèmora és el poder judicial, que tota la vida ha estat al servei de la dreta, actuant com si fóssim al segle XIX. De l’“a por ellos” de la policia es va passar a l’“a por ellos” de la justícia demostrant amb la sentència de l’1-O i tota la resta que no hi ha separació de poders. Rajoy va mentir en seu judicial quan en el judici per l’1-O va dir que no sabia res del desplegament policial i tota la violència que van desencadenar aquell dia. La justícia no ha demanat mai explicacions als polítics com Mariano Rajoy i, en canvi, els polítics catalans, que no van utilitzar mai la violència i van fer un exercici de llibertat, van ser durament penats pel Tribunal Suprem. Gràcies al govern del PSOE van poder sortir de presó amb l’indult. Si hagués governat el PP, hem de tenir clar que els polítics catalans encara avui serien a presó. Si bé és cert que una societat no pot oblidar el que va passar, és important que hi hagi perdó. L’amnistia seria aquest perdó que pel que estem sentint aquests dies dol a les files de la dreta espanyola. El PP en boca del seu líder, Núñez Feijóo, ha arribat a dir que l’expresident Puigdemont és un criminal. Pot tenir les seves llums i ombres, però Puigdemont no ha comès cap delicte. Consideren els independentistes un perill per la unitat de la pàtria i per això acusen Pedro Sánchez de perdre la dignitat si arriba a un acord d’investidura amb partits com ERC i Junts. Aquesta manera de manar des de fa segles amb la bandera sagrada de la unitat d’Espanya impedeix que arribin idees noves, que serien molt necessàries per als temps que estem vivint. Ho estem escoltant aquests dies en boca dels Aznar, González i companyia, com els barons territorials socialistes. Espanya no pot evolucionar sense entendre la realitat plurinacional de la península i de la mateixa Unió Europea. No entenen que la llibertat i el respecte a la voluntat dels ciutadans, siguin de la banda que siguin i visquin on visquin, haurien de ser uns principis sagrats. Per tot això, el perdó en forma d’amnistia ja ha trigat massa temps. Cal conjugar la convivència dels ciutadans amb la democràcia, el respecte i la llibertat. Amartya Sen a La idea de justícia (Ed. Taurus) ens assenyala el camí. Ja n’hi ha prou de revengisme i violència dialèctica.

La justícia no ha demanat mai explicacions als polítics com Mariano Rajoy i, en canvi, els polítics catalans, que no van utilitzar mai la violència i van fer un exercici de llibertat, van ser durament penats pel Tribunal Suprem

Ja n’hi ha prou!