Volem polítics que no parlin tant i que facin més. Que s’aixequin de la cadira (amb el risc de perdre-la, sí senyor) i ens facin avançar o almenys que ho provin

Urna de les eleccions al Parlament de Catalunya / Albert Llimós Encara no hem acabat d’escombrar les restes de confeti de la darrera festa de la democràcia que ja ens estan inflant els globus per celebrar-ne una altra el proper 9 de juny. I, sí, ja sabem que les eleccions europees són molt importants... Ja sabem que tot el que es decideix aquí acaba necessitant el vistiplau d’Europa... Ja sabem que en una època inestable com l’actual és important assegurar-nos que al Parlament Europeu hi hagi algú amb una mica de senderi... però, tot i això, quina mandra, la veritat. La política en general, almenys tal com està plantejada avui en dia, em deixa bastant freda. Digueu-ne cansada, digueu-ne desil·lusionada. “No hi ha epitafis per a qui no compleix les promeses.” Aquesta sentència del dramaturg Wadji Mouawad hauria d’aparèixer escrita a cada porta de cada despatx de cada polític del país. Digueu-me il·lusa. Que els nostres representants fossin conscients, a diari, que el que es diu que es farà s’ha de fer, que no es promet en va (ningú els hi obliga) i que la penitència per incomplir allò que s’ha promès és l’oblit etern i no una porta giratòria cap a una feina excel·lentment remunerada al sector privat. Ens hem acostumat (o ens han acostumat) a la política de titulars i retrets: en Fulano promet A però acaba fent B perquè, coi, ja se sap, quan és l’hora tot és molt més complicat del que podia semblar en un principi: que si la burocràcia, que si els tècnics van a la seva, que si no hi ha pressupost, que si el calendari no acompanya, bla, bla bla. De seguida en Mengano li retreu que hagi fet B, on s’és vist fer B, quin desastre, quina poca seriositat, quin drama! I en Fulano s’exalta, ferit, encès, emprenyat, perquè aviam Mengano, quan manaves tu també vas dir que faries C i al final vas fer D. Eh! I així anem tirant i qui dia passa any empeny, perquè darrere d’aquestes partides de tennis (ara mireu cap aquí, ara mireu cap allà) pràcticament mai hi ha res. Fum. Mentrestant, aquí baix, a la Terra, la meitat de famílies catalanes van més justes que la pell del nas perquè cada vegada que van al supermercat hi deixen mitja mesada. Roben 60 miserables metres de cable i tot el sistema ferroviari col·lapsa. Ah, això sí, no utilitzeu el transport privat per anar a treballar, per favor, que esteu destrossant el planeta. Anem esmicolant la salut física i mental mentre deixem i recollim criatures a l’escola, a extraescolars, al casal d’estiu (qui se’l pugui permetre) o a casa els avis perquè és ben cert que a tot arreu no podem arribar-hi i d’aquí la beneïda xarxa... sobretot que no ens falli la xarxa. El sistema educatiu no funciona. Tenim nens que saben de quin color és la ràbia però els costa Déu i ajuda saber-se de memòria les taules de multiplicar o entendre un text, ja no dic llegir un llibre sencer. Si no canvia res els auguro un futur ben blau. Els autònoms agonitzen i els treballadors a compte d’altri que no es queixin, que almenys tenen feina encara que sigui cobrant una misèria. En definitiva: mentrestant, aquí baix, a la Terra, hi ha situacions desesperants i problemes crònics que ens boicotegen constantment el dia a dia. Que ens impedeixen allò tan bàsic que es diu, oh sí!, viure. I tothom ho sap i ningú hi fa res. Això s’arregla amb política, em direu. I tant, però no amb aquesta. “A llarg termini els homes només encerten allà on apunten. Per això encara que a curt termini hagin de fallar seria millor que apuntessin a un lloc alt”, escriu Henry David Thoreau a Walden. Prou de xerrameca que no porta enlloc. Prou d’excuses. Prou mediocritat. Volem polítics que no parlin tant i que facin més. Que s’aixequin de la cadira (amb el risc de perdre-la, sí senyor) i ens facin avançar o almenys que ho provin. Que estiguin disposats a mirar una mica més enllà i, sobretot, més amunt.

Volem polítics que no parlin tant i que facin més. Que s’aixequin de la cadira (amb el risc de perdre-la, sí senyor) i ens facin avançar o almenys que ho provin

Ja n’hi ha prou