Abans rebien també el tracte de “senyor” tots aquells que tenien càrrecs públics, civils o religiosos, o que exercien alguna professió significada. Hi havia el “senyor president” de les entitats o del govern, el “senyor ministre”, el “senyor metge”, el “senyor mestre”, el “senyor rector” de la parròquia, el “senyor jutge”

Per als catalans, segurament més que no pas per a molts dels espanyols, el món cavalleresc és vertaderament atractiu: tota la nostra història política i literària –des de Ramon Llull, autor d’un Llibre de l’orde de cavalleria (que, sens dubte, si més no a través del Tirant lo Blanc, influí Cervantes en la seva redacció d’El Quixot), fins a Jacint Verdaguer, que va escriure una obra grandiosa sobre els cavallers del Canigó– va plena d’aquests personatges que en el dia de la seva ordenació prometien solemnement estimar Déu, ésser un escut pel poble i una espasa pel rei. Tot desenrotllat i explicat, això sí, en la llengua pròpia del país. Diferent d’avui dia, que molts dependents de les gasolineres, dels caixers dels supermercats, dels vigilants dels centres d’atenció primària i de les infermeres dels hospitals, s’adrecen als usuaris masculins tractant-los de “caballero”, encara que no pertanyin a cap orde ni vagin abillats amb la indumentària característica de l’estament. Ignoro la raó per la qual molts dels nouvinguts al nostre país donen aquest tractament al públic masculí adult en general. Tanmateix, puc assegurar que en el rovell de l’ou de les terres castellanes, a mi, se m’ha tractat sempre de “señor”. Igualment com s’havia fet sempre entre nosaltres, encara que des de fa un quant temps les coses van canviant. En efecte, abans, a casa nostra, a diferència d’avui dia, un desconegut, una autoritat, una persona significada per la raó que fos, era un “senyor”. Quan jo aprenia a parlar, els pares m’ensenyaven a tractar de “senyors” i de “senyores” els homes i les dones de fora dels cercles de relació habituals; quedava lleig dir: “aquell home” (o “aquella dona”) –la mare saltava immediatament dient: “aquell senyor” (o “aquella senyora”)! Per això estàvem acostumats a parlar del “senyor bisbe” i del “senyor alcalde”, les dues màximes autoritats en el Vic de la meva infantesa i adolescència (i encara avui, oi tant), on, en contrast amb la gent de recursos escassos, hi havia “els senyors”, a propòsit dels quals es deia: “el que fa senyor al senyor, no són pas els seus diners, que és la seva educació...” Abans rebien també el tracte de “senyor” tots aquells que tenien càrrecs públics, civils o religiosos, o que exercien alguna professió significada. Hi havia el “senyor president” de les entitats o del govern, el “senyor ministre”, el “senyor metge”, el “senyor mestre”, el “senyor rector” de la parròquia, el “senyor jutge” (com testimonia una entretinguda cançó d’Apel·les Mestres), etc. Hi havia, és clar, també “el senyor Ramon” que feia el don Joan amb les criades, la “senyora àvia” que cercava marit (com en la comèdia de Josep Pous i Pagès) i el “senyor onclo” (amb la erra sonora), com era anomenat el “tiet capellà”. I també, encara que sembli increïble, els “senyors socis” d’un club de futbol o d’una entitat recreativa. En definitiva, cada persona era un senyor. I així ho reconeixia l’expressió “tothom és senyor del seu”. En contrast amb això, ignorem també per quina raó, d’uns quants anys ençà, el tractament tradicional ha caigut en picat, com podem constatar tot sovint en les entrevistes radiofòniques o televisives, en les quals el periodista abandona el tractament de “senyor” (llevat de quan l’interpel·la amb el seu nom o el seu cognom) i s’adreça a l’entrevistat amb el nom pelat del càrrec que ostenta: “president”, “bisbe”, “alcalde”, “ministre”, “síndic”..., com si el conegués de tota la vida o com si es tractés d’un vet-ho aquí qualsevol. És una manera de suprimir la distància. I no hi ha dubte que l’omissió del tractament contribueix fins a un cert punt a rebaixar també la dignitat de la persona amb qui es parla. Potser l’única autoritat a qui en el present tothom s’adreça donant-li el títol de “senyor” és el jutge, una figura que s’ha sabut fer respectar. El que és cert és que en el nostre país, una terra en què hi ha gent que porta el cognom de “Caballé” o “Cavallé” o fins i tot “Cavaller”, que té ciutats importants –València, Tarragona, Barcelona– amb carrers “dels Cavallers” i que té masies com “El Cavaller de Vidrà” a Osona (i no passem per alt els cavallers de Montrodon) o que compta amb expressions de reconeixement entre persones, com “un pacte entre cavallers”, o referides al bon comportament d’algú, com “és tot un cavaller”, a pesar d’això el tracte de “cavaller” no és usual en la nostra llengua i mai ningú enlloc no ens ha dit, per exemple, “passi per l’altra porta, cavaller”. És clar que cada dia escasseja més també el tractament de “vostè”; i no parlem ja del de “vós”, amb freqüència substituïts sense contemplacions per un “tu” pròxim a més no poder. Però avui ho deixarem aquí, perquè això ja és un altre tema.

Ja no hi ha senyors