Dos o tres vegades cada setmana anàvem per Osona en el meu cotxe en visites de treball als ajuntaments o a reunions amb entitats i institucions

Després d’una llarga i dolorosa malaltia va morir poc abans de la mitjanit del dia 14 Jacint Codina i Pujols, alcalde que fou de Vic i president del Consell Comarcal, com va ser recordat en la seva esquela juntament amb les presidències de l’Hospitalitat de Lourdes i de la Congregació dels Dolors. També exercí de diputat de la Diputació en diversos períodes, entre altres càrrecs: ACM, ACA... Vaig conèixer en Jacint poc abans de les eleccions municipals de 1979 en reunions de CiU al local de CDC. Callava i escoltava més que parlava: paraules justes? Justíssimes! Però els seus ulls eren esmolats i les orelles ho captaven tot: anys després n’hi va fallar una i als plens de l’Ajuntament sovint havia de girar tot el cap per poder mantenir comentaris amb mi. La seva feina de regidor entre 1979 i 1983 va ser satisfactòria, de manera que UDC el va tornar a proposar per als següents comicis municipals, passats els quals repetí de diputat a la Diputació. L’any 1984 jo vaig accedir al Parlament i des de llavors vàrem començar a treballar plegats ben sovint: normalment dos o tres vespres de cada setmana i en alguna ocasió el dissabte a la tarda viatjàvem per Osona en el meu cotxe en visites de treball als ajuntaments o per a reunions amb entitats i institucions: modesta imitació del constituency britànic. Les reunions de treball als ajuntaments sempre reconfortaven pel tarannà dels seus membres, amables i moguts pel servei als veïns, i pel desafiament dels problemes a resoldre. Reunions que aprofitàvem per insistir en la normalització lingüística de la documentació municipal. I de retorn a Vic disposàvem de temps per parlar de tot: les coincidències superaven i empetitien les discrepàncies. En alguna ocasió s’asseia al darrere i hi feia una capcinada: l’home es llevava molt d’hora al matí i a vegades arribàvem a casa seva –llavors davant de Sant Domènec– prop de mitjanit. En alguns moments havíem ensopegat amb senglars –a la carretera de la Trona, a la d’Espinelves, a la de Collsacabra– i amb neu com a la tornada de la dura reunió de Manlleu amb empresaris per causa de la forta nevada de finals de gener de 1986, que havia tombat les torres elèctriques. He escrit que parlava poc, però a soles al cotxe abundaven les confidències sobre tot i sobre tothom i amb elles creixia la confiança. Aviat vaig conèixer que si alguna qüestió no li agradava emmudia de cop i es feia el sord, però passava poc sovint. També vaig adonar-me que la seva fita era la ciutat de Vic. Després de les visites als ajuntaments i entitats engegàvem les gestions: ell furgava subvencions a la Diputació, jo em movia per la Generalitat, l’Ajuntament hi posava una part del pressupost i també sovint aconseguíem ajuts de la Caixa de Manlleu i d’altres caixes. Escoles noves, CAP, casals d’avis, instal·lacions esportives, alguns revolts suprimits... Constituïa un goig constatar com cada any els municipis osonencs s’omplien de serveis als veïns i Osona es modernitzava. En un punt discrepàvem: els Estudis Universitaris no li acabaven de fer el pes, però un cop alcalde i president del Patronat de la Fundació Universitària va canviar com una mitja i s’hi va implicar a fons i ajudà a potenciar-los. I també d’alcalde ens vàrem avenir pràcticament en tot llevat en alguns aspectes referents a la immigració. Fa tres mesos encara ho vàrem comentar en una reunió d’un petit grup amb el president Pujol. La mútua confiança va ser causa d’una situació insòlita. A començament de 2003 la direcció comarcal de CDC va decidir sense cap debat en assemblea local ni comarcal ni cap comentari als afectats retirar de la candidatura municipal de CiU els veterans, i així es va comunicar en secret a l’alcalde Codina. De manera rara CDC li deixava fer tota la llista al seu gust amb dues condicions: que refusés la continuïtat dels veterans i admetés un parell de noms nous. En Codina l’endemà mateix me’n va informar amb indignació i m’assegurà que no acceptaria aquells dos noms ni volia prescindir de mi perquè “ens necessitem tots dos”. La seva decisió va constituir una lliçó per a molts, no per a tots, ni tampoc per a ell mateix, que quatre anys després, el 2007, va deixar de ser cap de llista per força en plena divisió local d’UDC. Les darreres vegades que vàrem parlar fou en converses casuals al carrer Verdaguer, molt afectat per la cruel malaltia que ja d’alcalde l’havia punyit i que l’anava empenyent lentament i sovint dolorosament cap al final. Recordàrem de manera breu aquells temps en què viatjàvem des de Castellcir fins a Rupit i Pruit, de Vidrà a Alpens i a la Torre d’Oristà, des de Sant Martí de Centelles fins a Montesquiu, els maldecaps que teníem i les maniobres amb què col·laboràvem a solucionar problemes i demandes dels consistoris. I jo, amb els ulls fits en l’estació del tren, el vaig felicitar de nou per l’èxit del soterrament, que ha passat molt per alt en els comentaris elogiosos que se li han dedicat. També aquell dia m’explicà el seu “immens disgust” per la partició d’Unió, que atribuïa a Duran Lleida, a qui no podia veure ni en pintura des del 2007. La darrera conversa, pel 2017, ja molt més desvalgut, no durà ni mig minut: “Estic emprenyat per l’aliança dels meus amb els socialistes, ja en parlarem un altre dia”. Fou un gran alcalde. Com a persona, reprodueixo les darreres paraules del rector del Carme, Jaume Mir: “Un bon home i un home bo”. Al cel sigui.

Dos o tres vegades cada setmana anàvem per Osona en el meu cotxe en visites de treball als ajuntaments o a reunions amb entitats i institucions

Jacint Codina: alguns records