Mitjançant les opcions que li donava el planejament, va dotar la ciutat d’equipaments i adquirí patrimoni històric, com l’edifici del Sucre o la fàbrica de farines de Can Costa, La Central, per a usos administratius o de les entitats. Va dedicar molts esforços a proveir Vic d’un recinte firal, ubicat als terrenys de l’antiga Campsa i complementat amb l’espai central d’aparcament

És difícil quantificar i qualificar els avenços urbanístics que hi va haver a Vic durant el temps que Jacint Codina va ser alcalde o tinent d’alcalde d’Urbanisme, però intentaré sintetitzar les aportacions que va fer. Per fer-ho, em basaré en alguns dels conceptes que feia servir per buscar l’equilibri dins la ciutat. Orientació del creixement urbanístic Volia que el creixement, necessari, es produís de manera racional i dinàmica, però, sobretot, mesurada i respectuosa amb l’equilibri social i conceptual. Tenia la idea de mantenir sempre viu el planejament i afegir-hi, simplement, les modificacions i correccions puntuals que fessin imprescindibles els canvis socials, polítics i legals. En definitiva, pensava que el model dissenyat per Solans era vigent i vàlid, i que n’hi havia prou de fer-hi les modificacions i adaptacions necessàries. Sempre havia dit que a Joan Antoni Solans la ciutat li devia un reconeixement públic no només per la redacció del Pla General, sinó per la màxima col·laboració que va tenir amb el creixement i la gran estima cap a Vic. Per tant, va utilitzar les modificacions del planejament general, el programa d’actuació urbanística, els plans parcials i els plans especials, per adequar la ciutat a les noves necessitats. Podríem destacar la planificació de Vic a ponent. Codina defensava que la nova ciutat havia d’anar acompanyada d’una proposta urbanística que inclogués zones verdes, projectes i equipaments urbans. En són representatius el campus universitari, la rehabilitació del Sucre per a usos administratius, el recinte firal del Sucre (antiga Campsa), l’Institut de Vic, la residència del Nadal, l’Alberg de Joventut o la zona esportiva. Pel que fa a l’estructura urbana, es proposà la conversió de l’antiga N-152 en una rambla que unís la part nord (zona esportiva) amb la part sud (Habitatges Montseny), avui encara inacabada, o el gran espai central del pla parcial del Nadal, format per una futura rambla verda (c. de la Laura i de Miquel Llor) que servís per connectar amb el carrer Verdaguer i l’estació del tren. Quant a zones verdes, cal tenir en compte els parcs de Joan Riera, d’Occitània, de Segimon Serrallonga o dels Estudis. Aquest seria un bon exemple de com s’haurien de fer els nous creixements de la ciutat. Però tampoc no es va oblidar de la gestió de la resta, ja consolidada, de la ciutat, com ho demostra el Pla Especial de la ciutat antiga. En aquest sector destaquen la compra i recuperació del seminari vell com a equipament de ciutat o com una possible residència d’estudiants, gràcies a la gestió de Joan Antoni Solans, perquè era propietat de l’Incasòl; o la remodelació del Museu Episcopal com a element dinamitzador de la part sud del centre històric. També va fer propostes de millora d’enllaç entre els municipis fronterers (Calldetenes, Santa Eugènia, Gurb, Folgueroles i Malla) per formar la gran ciutat central de la comarca, però no va trobar correspondència amb la resta d’alcaldies, que ja en tenien prou amb la inèrcia que Vic els generava per créixer. Dins la ciutat, va intentar consolidar la connexió de diferents nuclis urbans de Vic, com la Guixa, mitjançant el sector del Graell, i la Serra-de-senferm amb la zona de Santa Anna, amb un projecte específic de l’arquitecte Josep Llinàs. Aquests dos projectes van quedar pendents. El que sí que es va poder dur a terme va ser l’enllaç de Sant Llàtzer amb el barri de les Quatre Estacions. Es tractava de creixements de diferents intensitats en què es prioritzaven els espais verds. El planejament d’una ciutat indica objectius o orientacions d’expansió o de creixement residencial de la ciutat, però també de creixement econòmic, que es concreta amb nous polígons industrials, necessaris per a l’economia i importants per atorgar valor comercial a la ciutat. Per això, es va creure la planificació urbanística que el Pla General proposava. Hi va haver, però, alguns projectes que van quedar proposats i no es van poder dur a terme, com la reutilització de les Teneries per a usos públics. La idea passava per la compra municipal del sector com a motor per a la seva rehabilitació i la redefinició d’usos, que havia de comportar un nou desenvolupament de tota la zona. També considerava clau, pel punt central que ocupa, l’àrea situada entre el carrer Perot Rocaguinarda, el Sucre, la Sagrada Família, les vies del tren i l’antiga N-152, que havia de ser un complement de la universitat i tenia, a més, valor com a zona residencial. Aquesta importància que donava a la planificació de Vic també l’estenia a la comarca, la qual cosa va quedar palesa en l’etapa de president del Consell Comarcal. Durant aquest període va impulsar la redacció del Pla Estratègic Osona XXI, en què hi va haver una gran participació de sectors transversals com l’empresarial, col·legis professionals, sindicats i àmbit universitari, però també ciutadà. La idea era que fos un document base que servís per cohesionar la comarca. Servir la ciutat i els equipaments Mitjançant les opcions que li donava el planejament, va dotar la ciutat d’equipaments i adquirí patrimoni històric, com l’edifici del Sucre o la fàbrica de farines de Can Costa, La Central, per a usos administratius o de les entitats. Va dedicar molts esforços a proveir Vic d’un recinte firal, ubicat als terrenys de l’antiga Campsa i complementat amb l’espai central d’aparcament. Tanmateix, un dels equipaments més destacables és el teatre L’Atlàntida. Després d’un concurs d’idees i d’un clar i definit programa d’actuació, l’arquitecte Josep Llinàs en va redactar el projecte. Codina defensava que l’edifici, a més del gran valor arquitectònic, havia de potenciar l’activitat escènica i musical, no només de la ciutat, sinó també de la comarca. A més, urbanísticament, calia convertir-lo en el nexe d’unió entre la rambla del Passeig i la part sud de la ciutat, a través del pas interior de l’edifici i l’obertura del carrer Francesc Maria Masferrer, amb la qual cosa s’atorgava, també, importància al riu, que es revitalitzava amb diferents espais, com el parc de les Clotes i el de Sant Julià d’Auvèrnia. Tot plegat va permetre nous creixements del carrer de Sant Francesc (la Calla), del parc de Jaume Portell i dels terrenys de l’antiga fàbrica Colomer. Un altre dels projectes en què va creure fermament fou el model d’universitat-ciutat, que va completar amb la cessió de terrenys del campus de la Torre dels Frares, l’edificació d’una nova facultat i la rehabilitació de la masia de la Torre dels Frares mateixa per a usos universitaris. També cal destacar que va gestionar, com a alcalde, el reconeixement definitiu per part del Parlament de Catalunya, l’any 1997, de la Universitat de Vic. Hi ha gent que encara recorda el que va dir al final del seu discurs a la plaça de Vic: “Visca Catalunya lliure”. En els terrenys que el Pla General va reservar com a zona per a equipaments, situats al llarg del carrer de l’Era d’en Sellés, eix viari de descongestió de la ronda Camprodon, hi va poder ubicar el nou tanatori, la Guàrdia Urbana, els Mossos o l’Arxiu Comarcal. Pel que fa al centre històric, el dotà de nous equipaments, com el Museu Episcopal, l’Institut del Teatre, l’edifici del seminari vell per a usos públics o la plaça Gaudí, entre altres. La preocupació de proveir els barris de serveis municipals es concretà en la ubicació d’escoles bressol i centres cívics. Finalment, caldria esmentar un equipament al qual va dedicar molts i molts esforços: el complex assistencial del Nadal. S’ha de tenir en compte que si es van poder fer una gran part d’aquests equipaments va ser gràcies a la reserva de terrenys municipals que la planificació i la gestió urbanística van permetre incorporar al patrimoni municipal. Sempre li havia sentit dir que la ciutat havia de reservar terrenys per poder-hi fer equipaments en el futur, quan fossin necessaris. Per això li costava entendre que zones d’equipaments de propietat municipal es poguessin requalificar com a sòl industrial. Entenia que restaven possibilitats de nous equipaments estratègics i que eren accions de curta volada, sense visió de futur ni planificació. Grans infraestructures territorials Vic va fer grans avenços en infraestructures, durant els seus mandats, gràcies a dos factors: la constància en la feina i el fet de supeditar-se, exclusivament, als interessos de ciutat. Entenia la incidència, en relació amb la ciutat, dels traçats de la C-25, la C-17 o la C-37, i la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà, com a eixos de relació i de comunicació entre les comarques del Ripollès i la Garrotxa, i de Barcelona, amb Osona. Tots aquests eixos han situat Vic com un dels nuclis centrals de Catalunya. En aquest àmbit, cal destacar el projecte d’integració urbana del ferrocarril, que va permetre, d’una banda, superar la barrera que separava la ciutat i, de l’altra, fer equipaments (aparcaments, zones verdes o la rambla que vincula l’avinguda Països Catalans, el carrer Mossèn Josep Gudiol i el carrer Pare Gallissà). Amb els terrenys que es van alliberar, es va poder millorar l’enllaç del barri del Remei i dels Habitatges Montseny, mitjançant el pont del Blanqueig, amb el centre. També va connectar l’estació d’autobusos i l’estació del tren com un únic nucli de transport interurbà. Va proposar, tot i que no es va fer mai, utilitzar la infraestructura ferroviària des de Centelles fins a Torelló com un tramvia de connexió comarcal, segons una proposta del geògraf Jaume Font.

Jacint Codina (III). Els avenços urbanístics