Costa entendre per què no s’ha optat per un projecte que hauria pogut significar un catalitzador pel Pirineu català

Ja han començat els Jocs Olímpics d’hivern de Milano Cortina 2026, un esdeveniment que ha revolucionat Itàlia sencera i que ja ha fet història, convertint-se en els primers Jocs amb dos peveters , amb una cerimònia d’inauguració descentralitzada amb quatre seus diferents, on el país amfitrió ha aprofitat com tocava per demostrar de tot el que són capaços portant tot el múscul de les seves estrelles en tots els nivells, com el gran Andrea Bocelli. 

Més enllà de valorar una cerimònia d’obertura que ha deixat un molt millor sabor de boca que no pas la de París 2024, veure com Itàlia viu aquests Jocs deixa però un regust amarg per no haver aconseguit que el proper amfitrió d’aquesta gran prova mundial torni a ser la ciutat de Barcelona, una oportunitat perduda per fer història.

Des que va començar el projecte dels Jocs Olímpics Barcelona – Pirineus que, en aquell moment, la ciutat comtal es podia haver convertit en la primera en haver estat seu d’una JJOO d’estiu i d’hivern, una fita que, davant la falta d’acció catalana per avançar amb la candidatura, va aconseguir Pequín, primera fita històrica que es va escapar.

Però el que encara no s’ha pogut entendre és per quins motius reals aquest projecte ha quedat en un calaix i per què no es va intentar presentar un projecte engrescador, on el territori hauria tingut un gran pes, que tornés a fer encendre la flama olímpica en una societat catalana que ja sap el que és, la responsabilitat que representa i l’orgull que significa, ser els amfitrions de la cita olímpica.

Certament, l’alcaldessa Ada Colau té molta part de la culpa de perquè aquest projecte no va veure la llum, a banda d’altres reivindicacions més dirigides des de la ciutat que no pas d’un territori que, a banda de voler el projecte, hauria estat el gran beneficiat d’aquesta cita amb la història olímpica que hauria pogut significar la candidatura Barcelona  – Pirineus, doncs els Jocs Olímpics han servit, al llarg de la història, per canviar les ciutats i els territoris que en van ser la seu.

Un projecte com uns Jocs Olímpics d’hivern obligava, sí o sí, a traslladar al territori, principalment als Pirineus, totes les proves exteriors que requerien un clima fred i les condicions idònies que tenim, tenir subseus, pel que aquesta candidatura hauria pogut exhibir arreu del món tot el que Catalunya té, molt més enllà de la ciutat de Barcelona, mundialment coneguda i que no necessita carta de presentació.

Sense oblidar que la gran seu hauria estat la capital, amb totes les proves indoor i, novament, imatges icòniques que s’haurien buscat per la ciutat, la candidatura obligava a subseus a zones com Lleida, Puigcerdà, o, fins i tot, Girona, ciutats que s’haurien vist molt beneficiades, i que tenien la oportunitat d’obrir-se al món i exhibir tot el que tenen i habitualment no es veu, el que hauria pogut provocar una autèntica revolució del model de negoci del territori i les seves infraestructures, que hauria pogut revitalitzar-lo i assegurar-ne la continuïtat i prosperitat. 

Els Jocs de Barcelona 92 van canviar Barcelona per sempre, per això costa entendre per què no s’ha optat per un projecte que hauria pogut significar un catalitzador pel Pirineu català, principalment la província de Lleida, a vegades oblidada i amb unes condicions ideals per exhibir tot el seu potencial en una prova del prestigi internacional i el seguiment que tenen uns Jocs Olímpics.

Ens hem quedat sense saber què opinava el territori en una consulta que no s’ha celebrat, que de forma molt majoritària, mitjançant els seus dirigents i representants, s’havien mostrat molt partidaris de celebrar la prova olímpica al seu territori, i que van veure com l’alcaldessa de la capital els girava l’esquena, amb un govern català i central que els va faltar la valentia i l’empenta que requereix per poder ser els amfitrions de cites de tanta importància.

Segurament, amb aquests dirigents i aquesta actitud, l’any 1992 Barcelona no hauria pogut celebrar els millors Jocs Olímpics de la història i Catalunya, principalment la seva capital, seria un territori molt diferent al que coneixem.

Milano – Cortina demostren que es poden celebrar uns Jocs Olímpics descentralitzats que donen importància a territoris més petits però amb una riquesa que la gran ciutat no té, i que ara mateix són el centre del món olímpic, omplint d’orgull la gent d’Itàlia, que a banda d’exhibir el seu país i la seva gent, es mostren orgullosos de ser la seu amfitriona i mostrar-la així arreu.

Que quedi clar, s’ha perdut la oportunitat dels Jocs Olímpics Barcelona – Pirineus de moment, però la flama olímpica que Rebollo va disparar amb aquella fletxa el 25 de juliol de 1992 no s’ha apagat ni s’apagarà encara que alguns ho vulguin.