Tots plegats som tan egòlatres, que donem importància a la collonada més insignificant, i, en canvi, ens oblidem de les que realment valen la pena

La societat decadent, infantil i malcriada que hem creat està farcida de detalls i comportaments que no per recurrents deixen de sorprendre. Tots plegats som tan egòlatres, que donem importància a la collonada més insignificant, i, en canvi, ens oblidem de les que realment valen la pena. Diumenge a la tarda, al passeig Comte Guifré de Sant Joan es va recrear l’arribada dels Reis d’Orient. En coincidir amb dia festiu, l’activitat comercial ja estava bastant completada de dies anteriors, però, així i tot, vaig anar a obrir la botiga de bicicletes que hi tinc. La major part de gent que va entrar va fer-ho per desitjar-me bon any, bons Reis o simplement per mig obligar-me a socialitzar, que prou falta que em fa. I de passada em van alimentar l’ànima. Persones que tenen un estatus públic molt superior al meu es mortifiquen per ser reconeguts constantment. Premis i distincions són cobejats fins al punt de convertir els candidats en autèntics cretins en cas de no guanyar-lo. És el cas del jugador del Reial Madrid Vinicius Jr, que gairebé està convertint –ni que sigui per comparació– el seu predecessor Cristiano Ronaldo en un personatge exemplar. En el programa Joc de cartes de TV3, pràcticament cada setmana hi ha algun concursant que es delata com a impresentable, per la cobdícia de guanyar un premi que em sembla bastant ridícul, tenint en compte la imatge que projecten d’ells mateixos. A Catalunya tenim una distinció que anualment atorga la Generalitat per destacar els serveis prestats “en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural”. Aquest any l’ha rebut l’antropòleg ribetà Eudald Carbonell, la futbolista Aitana Bonmatí o el rumbero Petitet, però alhora la comunicadora Àngels Barceló, que s’ha significat per bramar barroerament contra el procés independentista des del micròfon de l’espanyolitat socialista més rància. Per això, que els Pastorets de Ripoll no l’hagin rebut no em sembla tan greu, perquè més enllà del mèrit dels 126 anys de trajectòria, sempre hi ha condicionants que tots sabem que tenen a veure amb qui governa a Palau. De fet, al Ripollès prou que coneixem el pa que es dona en concessions locals similars i la relativització que cal fer-ne, sobretot si no ets client de la casa. Un altre front que tenim obert és aconseguir que la Unesco reconegui la portalada del Monestir com a patrimoni de la humanitat. Tant si ho fan com si no, els vilatans li donem el mateix valor. Potser no té tanta promoció externa, però déu-n’hi-do la gent que ja la ve a veure. A mi, que soc bastant dat pel sac, ara em vindria de gust que em concedissin el Premi Nobel de la Pau. Crec que amb les ganes que tinc d’arrencar el cap de la gent que tanca sorollosament la porta de casa, els que condueixen pel carril del mig a l’Eix Transversal o els que escupen al carrer, i que encara no ho hagi fet, doncs me’l mereixo de llarg. Clar que si em fan triar entre el Nobel o bé la gent que entra a saludar, tinc claríssim que em quedo amb aquests últims.

Tots plegats som tan egòlatres, que donem importància a la collonada més insignificant, i, en canvi, ens oblidem de les que realment valen la pena

Jo, jo mateix i el meu premi