M’agrada adonar-me que per guanyar s’ha d’estar en plena forma i que la frase va passant a la història

Els esportistes de proves de resistència, sigui quin sigui el nostre nivell, hem pronunciat en algun moment la maleïda frase: “Jo no m’entreno”. Per sort, aquestes paraules cada vegada tenen menys pes perquè no tindria cap sentit apuntar-nos a curses per posar-nos a prova, ja sigui amb nosaltres mateixos o amb els altres corredors, si no ens preparéssim per fer-ho. És cert que hi ha èpoques durant les quals estem més o menys en forma, però aquelles persones que van per les sortides de les curses explicant que no fan res estan deixant de tenir valor i credibilitat. Quina sort, perquè cansava força! Amb els anys, m’adono que els nostres esports, per norma general, són justos. Què vull dir amb això? Senzill. Que si estem en forma, els temps surten i en el cas contrari, doncs no! Sempre que puc participo a la Cronoescalada de Bellmunt, la Cursa de Na’Dalt. És una prova molt arrelada a la comarca on ens reunim els corredors de la zona i sempre tenim la presència d’algun atleta de renom. Cada any es fa el mateix recorregut i va molt bé per mesurar l’estat de forma en un moment concret de l’any: el 26 de desembre. Enguany, abans d’aquesta cronoescalada només havia sumat dues setmanes d’entrenament després d’haver tancat una temporada frenètica i esgotadora amb un desgast molt important i de tres setmanes de descans total. El meu estat de forma era, dit francament, deplorable i els números no van fallar: dos minuts més que l’any anterior. Evidentment que m’hauria agradat parar el cronòmetre per sota de la meva marca, és el que busquem sempre, millorar, però no hauria tingut cap mena de sentit. M’agrada adonar-me que per guanyar s’ha d’estar en plena forma i que el “jo no m’entreno” va passant a la història.