Salvat-Papasseit, inquiet com era, es va polititzar radicalment, i més en freqüentar les parades de llibres vells que hi havia a la rambla de Santa Mònica, quan Barcelona s’omplí de sang amb els fets de la Setmana Tràgica, aquell 1909

“Deu-me una santa, en que no sigui el dogma / a qui pugui pregar: Jo pecador d’amor; / deu-me una santa que hagi estimat força, / que per pregar-li calgui un bes i una cançó”. Joan Baptista Miquel Josep Salvat i Papasseit va morir de tuberculosi als trenta anys, massa jove, i fou una gran pèrdua per la cultura catalana d’aquell temps i fins avui. Era el 7 d’agost de 1924, ara fa 100 anys! Nascut al barri de Sants de Barcelona com el seu pare, Joan Salvat Solanas, i la mare, Elvira Papasseit Orovitx, d’ètnia gitana. Tant els avis paterns com els materns havien immigrat del Camp de Tarragona (Reus, la Selva del Camp, Miravet i Pla de Cabra), instal·lant-se a Sants per les oportunitats de treball que hi havia en aquella època. La darrera feina del pare era la de fogoner al vaixell Montevideo de la Companyia Transatlàntica. Un accident fortuït li provocà la mort i els seus fills quedaren orfes de pare. La mare, sense gaires recursos, no podia mantenir els dos nens, en Joan, de set anys, i en Miquel, de cinc, i els va deixar a l’Asil Naval, pensat per a orfes de mariners desapareguts. “La santa aquella que, en donar almoina, / si els seus ulls et ferien l’embraçava al coll, / i era el seu tast com la més fina noia / i al coixí del seu pit hom havia el son dolç”. Al port de Barcelona hi atracava un vell i decrèpit vaixell anomenat Tornado, en Joan des del primer moment fou destinat allà i a les feines més baixes i incòmodes de la nau. De manera autodidacta, anava aprenent a llegir i a escriure desordenadament, fent una estada en una escola dels salesians que durà molt poc; el van cridar a fer altres feines i no assistí mai més a cap centre docent. La seva gran curiositat i capacitat el van portar a formar-se de forma lliure i treballant d’aprenent en diversos oficis i encàrrecs. “Aquella santa sempre bella mossa, / no hi havia mendicant que no li fos devot, / era tan clara, blanca, fresca i jove / com nata de primala i com un veire nou”. Salvat-Papasseit, inquiet com era, es va polititzar radicalment, i més en freqüentar les parades de llibres vells que hi havia a la rambla de Santa Mònica, quan Barcelona s’omplí de sang amb els fets de la Setmana Tràgica, aquell 1909. Allà hi descobrí els llibres d’uns autors que serien una guia i inspiració per la seva vida: Nietzsche, Ibsen i Gorki. En fer-se soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, se li obriren les relacions humanes amb la intel·lectualitat del moment, que li aconsellaren lectures de Lleó Tolstoi, Émile Zola, Valentí Almirall, Joaquim Costa, i els nostres poetes Jacint Verdaguer i Joan Maragall. El 1914 la seva capacitat per a l’escriptura ja era consolidada i va entrar a formar part de la redacció de la revista Los Miserables, aquestes col·laboracions no eren remunerades i per sobreviure a les nits feia de vigilant al Moll de la Fusta del Port de Barcelona, on va escriure el conegut poema Nocturn per a acordió. El 1917 començà a publicar un “full de subversió espiritual” en català: Un enemic del Poble, nom inspirat en una obra de teatre del seu admirat Henrik Ibsen. La temàtica principal dels seus escrits polítics era l’anarquisme i el pacifisme, però a mesura que anava avançant la seva feina literària l’importaren més els temes culturals, creatius i la llengua catalana. Optimista fins al darrer moment, Salvat-Papasseit, no retransmet en la seva obra la preocupació per la malaltia de tuberculosi que finalment li llevaria la vida, als trenta anys. És un escriptor important del segle XX català i un dels escrits que en donen testimoni és El poema de la rosa als llavis. “Jo hi aniria de matí, en ‘quella hora / en què deixo l’amiga abans no surti el sol, / quan a l’església obririen la porta: / –duria l’estampeta arran, arran del cor”.

Salvat-Papasseit, inquiet com era, es va polititzar radicalment, i més en freqüentar les parades de llibres vells que hi havia a la rambla de Santa Mònica, quan Barcelona s’omplí de sang amb els fets de la Setmana Tràgica, aquell 1909

Joan Salvat-Papasseit 100 anys