Josep Palau i Fabre
Fa un any que ens va deixar Jacint Codina i Pujols, un home senzill, discret, honest, que estimava la ciutat, la seva gent, el país i el seu ofici. Va ser un gran alcalde i crec que la ciutat està en deute amb ell i que per tant caldria fer-li un reconeixement. El vaig conèixer una mica més bé l’any 1985 quan l’alcalde Ramon Montanyà em va contractar per fer el projecte del Centre Cívic de la Guixa. Codina, que aleshores era tinent d’alcalde i diputat provincial, em va demanar que l’acompanyés a la Diputació a presentar el projecte per intentar aconseguir finançament. Va ser quan vaig poder comprovar la seva capacitat de convèncer el responsable de l’àrea, el diputat Jordi Labòria, del PSC, en aconseguir el 50% del cost de l’obra, cosa que la va fer viable.
Vaig tenir moltes altres ocasions per conèixer la seva capacitat d’interlocució i intel·ligència els anys en què va ser l’home fort de l’Ajuntament durant el mandat de l’alcalde Pere Girbau. En Jacint coneixia com ningú el funcionament de l’administració i sobretot de la política. Recordo el que un dia em va dir: “Josep… jo en vaig aprendre de la gent d’esquerres durant el temps que vaig estar a la Diputació, aquells sí que en sabien!”.
S’ha escrit molt sobre la capacitat i l’acció política d’aquest gran home: Castellnou, Lagunas, Cullell, etc. Molt bons articles que n’hi hauria per fer-ne un mai acabar! Personalment, de la seva acció a la ciutat destacaria la integració de la línia de tren i l’estació, que amb molta habilitat va aconseguir que l’Estat n’assumís el cost (allò que mai compleix), anant a veure el ministre Álvarez Cascos (PP) amb l’exregidor Jaume Castañé Asensio i, com no, les de L’Atlàntida i l’escola de música, la Universitat de Vic i la residència d’El Nadal. I també com a president del Consell Comarcal va fer la rehabilitació del Sucre i va resoldre el problema comarcal de la planta de tractament de residus d’Orís, que feia anys que estava encallat.
Tot s’ha de dir, que dels seus gairebé 25 anys a l’Ajuntament, juntament amb Ramon Montanyà i Pere Girbau, sempre va estar ben assistit pels serveis tècnics i jurídics de la casa: alguns dissortadament i prematurament traspassats com Albert Vilarrasa, Miquel Macià, Ramon Jubany i Fèlix Ortega (EPD), sense oblidar la coordinació de Josep Cullell, la secretària Pilar Lobera o l’interventor Josep Saigí.
Jacint Codina era un home que jugava fort quan una cosa creia que afavoriria la ciutat. N’exposaré una de poc coneguda que va succeir als voltants de 1997 i no va reeixir, però crec prou interessant per explicar atès subratlla la seva capacitat d’interlocució una vegada més. Josafat Coromina i Pou (EPD), activista cultural i de teatre, bon coneixedor de l’art, coneixia bé Josep Palau i Fabre, poeta, escriptor, col·leccionista i, tal vegada, l’home que coneixia i va escriure més sobre Pablo Picasso.
Josafat Coromina sabia que Palau i Fabre estava cercant un lloc per llegar el seu important arxiu, tant documental com d’obres d’art sobre Picasso i també un lloc per residir, aleshores ja era gran, deuria tenir uns 79 o 80 anys… En Josafat em va demanar l’opinió, si hi hauria la possibilitat d’intentar que el fons vingués a Vic. Vaig anar a veure l’alcalde Codina per si podia interessar a la ciutat i va dir que ho estudiaria. Al cap d’uns dies ens va rebre a l’alcaldia amb Josep Cullell i amb prudència va dir que sí que interessava a la ciutat i ens va posar sobre la taula els plànols d’un possible lloc. Es referia a l’antic Hospital de la Santa Creu, i que podria disposar de la residència just al costat. Justament aquells anys, a causa de les obres de l’edifici del Museu Episcopal, s’hi ubicaven de forma provisional les obres més importants del museu. Era una bona oferta per a aquella ambiciosa possibilitat. Ens va dir que ens poséssim en contacte amb Palau i Fabre i que convinguéssim una cita a Vic per comentar-ho. I efectivament, Josafat Coromina i la seva muller, Mercè Rodríguez, el van portar a Vic a sopar al reservat de La Taula amb l’alcalde Jacint Codina assistit de Josep Cullell, l’Olga, la meva muller, i jo mateix.
Evidentment va ser una trobada molt interessant pel diàleg i les explicacions del gran escriptor. Va ser un plaer sentir-lo parlar de cultura i sobretot de Picasso, del qual estava ultimant un últim llibre. Ens va explicar que, efectivament, tenia la intenció de llegar el seu fons d’art. L’alcalde li va mostrar interès i li va comentar que la ciutat disposava d’un lloc idoni: la part gòtica de l’antic hospital i l’entorn del pati d’entrada era un lloc d’un atractiu important per a la ubicació de la seva obra. Palau i Fabre quan va veure els plànols es va adonar de la importància de l’oferta que es feia. La ciutat jugava fort, per l’encant i la història que tenia la possible ubicació i no només per això, sinó que també hi podia tenir la residència al costat de per vida. Una molt bona proposta.
Ens va dir que l’estudiaria, que li agradava molt, però al mateix temps ens va recordar que ell era fill de Caldes d’Estrac i que de moment no havien manifestat interès per la seva obra, però sense dir-ho va insinuar que sempre seria el lloc preferit per ell. Probablement el fet va despertar l’interès de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac, ja que al cap de pocs anys, el 2003, es va inaugurar l’interessant edifici de la Fundació Palau Fabre a Caldes d’Estrac, amb el fons documental i d’art amb l’objectiu de difondre el seu llegat, sobretot el de Picasso.
Per coses de la vida, avui, amb molt encert, hi tenim el Paranimf i altres dependències de la Universitat de Vic i no es podia trobar un lloc més adient que aquest. Jacint Codina, n’estic segur, n’estaria orgullós i espero que la ciutat li faci el merescut reconeixement.