Joves del món, espavileu
Ho diu un jubilat que no troba gens bé que el món estigui liderat per un grup d’individus que estarien més bé jugant al golf com Trump o pescant com acostuma a fer Putin. Siguin lideratges exèrcits sols o habitualment condicionats per diferents nivells de pressions i consignes dels poders a l’ombra i els seus múltiples interessos. Repassem.
Biden va ser president dels EUA fins a 82 anys i encara volia, o el volien millor dit tornar a presentar. Trump en té 79 i ja copsem i patim com ens ho empastifa tot. Putin, ara amb 73, és o va ser un cas especial, perquè ja fa 26 anys que mana i, per tant, va pujar al poder amb 47, quan va substituir, el 31 de desembre de 1999, un alcohòlic deteriorat de només 68 anys com Borís Ieltsin. Un bon canvi d’any i lideratge, malgrat que els ortodoxos canvien de calendari el 14 de gener. Putin va camí, apartant rivals de mala manera, de seguir la gloriosa tradició soviètica dels Stalin, que va morir al llit manant com Franco, o dels octogenaris i caducats Bréjnev, Andrópov, etc., quan abans d’esfondrar-se el comunisme havien de canviar-los cada pocs anys perquè se’ls morien un darrere altre. Finalment, un jove per a ells, Gorbatxov, va ser nomenat secretari general el 1985 amb només 54 anys i va veure clar que el règim no podia continuar, deixant que es desmuntés l’entramat de l’antiga URSS.
A la Xina, el mateix Mao se’ls va morir al llit manant i sense evitar en la seva decrepitud una Revolució Cultural en què tots els xinesos feinaven a pagès amb les mateixes espardenyes, guardapols i pantalons blau fosc. Ara ja se’ls fa gran Xi Jinping, amb 73 anys, i no té pinta de plegar, malgrat que el país ha fet un salt endavant històric en benestar i tecnologia. Tant la Xina com Rússia han passat del comunisme ferotge a un capitalisme autocràtic, només obrint una mica el puny tancat del sistema de control absolut estatal. I sobretot els xinesos han vist com sortien de la seva pobresa i retornaven a la seva hegemonia de quan eren un imperi, abans que un despistat Colon aterrés a Amèrica, quan en realitat volia trobar-los a ells.
Aquí veiem com avui desbarren figures com Aznar, encara que només en té 73, i també Felipe González, amb 84. Varen ser presidents quan tocava, Aznar amb 43 i Felipe amb 40. Que en fessin de les seves, seguint una tradició nostrada de la governança espanyola (amiguismes, corrupció, clavegueres de l’estat), ja serien figues d’un altre paner. Pedro Sánchez té ara 54 d’anys.
Així hauria de ser. Serien ideals per a tantes responsabilitats gent d’entre 40 i com a màxim 60 anys, perquè si són elegits un o dos cops ja acaben amb 64 o 68. Potser al veure el final de les seves vides més llunyà i disposar de capacitats intel·lectuals més elevades no farien les barrabassades dels dirigents actuals. Netanyahu també en té 79 i copsem com les gasta en el seu desfici per no deixar el poder per acabar davant d’un jutge. Lluita al sud contra palestins; a Gaza, al nord, ara contra els pobres libanesos, i a l’est, amb els de l’Iran. Sort que per l’oest té la nostrada Mediterrània, a la qual no li pot tocar el rebre.
No s’ha d’aspirar a exemples passats històrics on, fruit de la casualitat o del naixement, contemplessin com Napoleó, malgrat no ser francès continental, sinó de l’illa de Còrsega i parlar italià, i haver de virar de Buonaparte a Bonaparte, va tastar el poder a 30 anys, fruit del buit de lideratge de la Revolució Francesa. Tampoc és exemple Alexandre de Macedònia, mort després de conquistar gran part del món conegut amb tan sols 33 anys. Pèrsia, avui Iran, inclosa. És a dir, s’hi va posar molt d’hora. Però sí que com a reflexió valdria pensar que hauria de ser aquesta joventut, almenys intel·lectual, que són els de 40 a 60 anys, els que haurien d’entomar les regnes. A part, s’haurien de deixar figures com els papes o els aiatol·làs, que en ser elegits ja molt grans permeten relleus ràpids dels seus electors que esperen tongada. També menjarien a part reis cerimonials com els europeus, que sense relliscades d’elefants i comissions poden durar 70 anys com Isabel II del Regne Unit d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, morta a 96.
De fet, els que tenim una certa edat podem recordar de jovenets expressions com “és un vell de seixanta anys”, referint-nos a persones que, fruit dels durs treballs i les mancances sanitàries d’altres temps encara propers, mostraven el deteriorament del viure en l’època que els havia tocat. Avui dia els de 80 anys fan més goig que els anteriors d’abans de 60. Però d’això a extrapolar que ens continuïn manant aquests personatges, Trump, Putin, Xi Jinping, Netanyahu, hi va un bon tros. La història, si després del seu pas encara es pot escriure, els pot tractar de barruts, ensems que imputar-los altres fets molt més lesius per tots els que els hem de suportar.
Joves del món, espavileu perquè el vostre torn està passant. Sobretot les dones joves han de poder dirigir les societats, rescabalant-se de greuges històrics de domini dels mascles. Els vells han de ser apartats del poder, com a molt poden ajudar en la seva expertesa en llocs molt específics, o també com a molt escrivint aquests articles fins que algú pietosament digui que ja n’hi ha prou, que s’ha de donar pas, abans que sigui el mateix fet biològic el que s’anticipi. Tenim ara exemple en les aspiracions nacionals catalanes. Han de ser els joves, com fan amb el Correllengua, que revisquin la flama, ara en somort quasi apagada, que portaren fa més d’una dècada els seus progenitors. Són el futur del país en tots els sentits.