La figura del fiscal general ja no és vista com un òrgan imparcial, sinó com un òrgan més del govern d’un determinat color polític

El que no havia passat mai ja ha passat, per primera vegada un fiscal general de l’Estat ha estat jutjat, o com es diria que forma més col·loquial, li ha tocat seure al banc dels acusats en una causa per suposada revelació de secret, concretament de la causa del marit de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i posteriorment, condemnat i inhabilitat.

Evidentment, aquest no seria un judici i una condemna amb un fons jurídic profund, sinó una vista amb una forta càrrega política i on la imatge del fiscal acusat i responent les preguntes enlloc de fent-les té una forta càrrega simbòlica, que encara pren més potència després de la condemna i inhabilitació (únicament pel càrrec de fiscal general de l’estat, per cap altre càrrec públic com podria ser ministre, per posar un exemple, pel que es podria arribar a fer un canvi de càrrecs de forma vàlida i legal, encara que seria molt surrealista).

Deixant de banda la part legal que tot judici ha de tenir, veure com govern i oposició defensen i critiquen a parts iguals la figura d’algú que, en teoria, hauria de ser imparcial, ja hauria d’encendre totes les alarmes i fer veure clar que alguna cosa no funciona gens bé.

La figura del fiscal general ja no és vista com un òrgan imparcial, que vetlla per la legalitat i persegueix la criminalitat mitjançant ordres i programes que la fiscalia executa, sinó com un òrgan més del govern d’un determinat color polític, que canvia en funció dels cicles electorals.

En el punt que hem arribat, convindria recordar que la fiscalia depèn del govern, segons va afirmar el propi Pedro Sánchez en campanya electoral, el que ja per si mateix porta a malpensar i obliga a reflexionar si és el millor mecanisme per un estat que vol ser democràtic i transparent, o si seria millor un sistema diferent, sigui d’elecció directe per la ciutadania o per part dels membres de la fiscalia o la judicatura.

Aquest debat madur que el país hauria de tenir envers la forma d’accedir a aquestes posicions tampoc es pot separar de la forma d’elecció dels membres dels alts tribunals, com podrien ser el Tribunal Suprem o el Constitucional, o fins i tot els Tribunals Superiors de Justícia, i fins i tot, caldria fer-lo extensible a com es trien els membres del Consell General del Poder Judicial, un òrgan famós pel bloqueig polític que va patir que no permetia escollir-ne nous membres i mantenia als que tenia amb el mandat caducat.

Cal ser exigents i, sobretot, crítics, ja que ara mateix, no hi ha una verdadera separació de poders tal com havia proposat i defensat Montesquieu, quelcom que encara s’evidencia més amb la justícia, l’òrgan que ha de mantenir a tota la població per igual, sigui quin sigui el càrrec de cadascú o la seva tendència política, un poder que no es pot permetre la més mínima ombra de dubte, ja que si perd la seva credibilitat es trenca tota la confiança de la ciutadania en el sistema que els regeix.

Aquest judici i la posterior condemna evidencia a més, que una verdadera democràcia que vetlli per les seves institucions, no es pot permetre una acusació de tal magnitud, on un càrrec de la importància que té un fiscal general de l’estat està acusat de desvetllar secrets amb pro de perjudicar a una formació política contrària a la que l’ha posat en el càrrec, i fins a quin punt es pot mantenir en exercici de les seves funcions amb acusacions tant greus i afrontant un judici com aquest, i amb aquesta inhabilitació a fiscal general de l’estat, si encara podria ser nomenat per un altre càrrec públic, cosa que podria fer.

Tothom té dret a la presumpció d’innocència, un dret que a nivell públic no sempre s’aplica, però la credibilitat de les institucions que cadascú representa han d’estar molt per sobre del nom i la persona que l’ocupa en cada moment, ja que només entenent així la seva importància es podrà aconseguir i mantenir la confiança i el convenciment d’una ciutadania que comença a estar molt cansada de les seves institucions i qui les representa.

Veurem el proper moviment del fiscal general, el govern i la oposició, però el que queda clar és que la imatge d’aquesta institució queda tacada per un debat polític i una condemna que, cada dia més, està cada vegada més lluny de les necessitats d’una població que les posa en dubte cada cop més i, al final, passarà a no sentir-les com a pròpies.