Pujol i el president Puigdemont són els qui, avui i durant trenta anys, han generat pànic als despatxos de l’Espanya centralista i dominadora, que és la que ens voldria enxiquits, desfets i rendits

Vivim en la postveritat, i si vols audiència només cal fer un Milei: agafar una mica de veritat, fer el pallasset i pervertir la realitat fins a crear percepcions falses. Així, si parlant del neocomunista Pablo Iglesias, avui titulés aquest article amb un “De porc i de senyor, se’n ve de mena”, l’èxit de likes estaria assegurat. Però no ens enganyem, construir un discurs de gallet és molt més fàcil que presentar arguments sòlids que intentin explicar una societat que és molt complexa.

En tot cas, dimecres Pablo Iglesias, embriagat de superioritat moral, va anar a TV3 a pixar fora de test. L’exlíder que s’havia de menjar el món va unir pels segles dels segles “la merda de Junts” al pujolisme. Aquesta frase de milhomes en hores baixes explica la por que Junts provoca a l’establishment quan planteja canvis legislatius sobre immigració i proposa que Catalunya defineixi i gestioni les seves pròpies polítiques en aquest àmbit. De fet, la desbarrada d’Iglesias va arribar l’endemà que el Congrés digués no al traspàs de competències en immigració a Catalunya amb el vot contrari dels més purs de la classe –Podemos i Sumar– i dels ultres de l’altre extrem, com Vox i el Partit Popular.

Aquesta votació explica qui és qui. De la mateixa manera que, en ple procés de reconstrucció nacional, el govern del president Pujol va gestionar les presons, cosa que no donava vots, ara Junts parla d’immigració a partir de la idea que Catalunya és nació i ha de definir la seva política migratòria com fa qualsevol país del món.

Volien acabar amb el pujolisme perquè sabien que el seu objectiu era refer el país, i avui aquests mateixos tenen claríssim que Junts és la gran amenaça. Parlem d’aquesta Espanya de dretes i d’esquerres que sap perfectament que si Catalunya demana les competències en immigració és per salvar la llengua i la cultura pròpies, així com per protegir un ascensor social que no se’ns pot espatllar. I ells no voldrien ni una cosa ni l’altra.

En tot cas, estem davant la gran descoberta. Perdent els estreps, Pablo Iglesias va revelar el que no s’havia de saber: que per a l’Espanya poderosa, Junts i el pujolisme són vistos com dues eines catalanes i perilloses. Pujol i el president Puigdemont són els qui, avui i durant trenta anys, han generat pànic als despatxos de l’Espanya centralista i dominadora, que és la que ens voldria enxiquits, desfets i rendits.

La ira de l’home de la cua és un llibre obert. Si Junts no fos l’eina útil que és, no embogiria dient-nos de tot. Per a Espanya, l’amenaça no està en una demagògia bastida a la catalana. El discurs ultra que expulsa el nouvingut de la catalanitat ja els va bé, perquè és exactament el contrari del que defensava Pujol. Espanya, poc amiga d’una Catalunya forta, té molt clar qui els fa nosa. A partir de 1980 la nosa era Pujol i avui és Junts. Catalans, catalanes, deixem el ciri a casa. La febrada ultra? Una cosa és el bla-bla-bla d’un divendres a la matinada a la barra d’un pub i una altra, defensar Catalunya. Un dia agrairem a Pablo Iglesias que perdés els papers.