Quan bloqueges les lleis proposades per Junts –lleis com la multireincidència o les desocupacions– i només les treus del congelador quan et veus amb l’aigua al coll, aleshores, naturalment, no ets de fiar

Catalunya és un país collonut, però tenim les nostres coses. Tots portem un entrenador del Barça a dins, tots som filòlegs en potència i, en política, una gran part del país s’ha convertit en especialista sobre les decisions de Junts per Catalunya. Tothom sap què hem de fer, o no, amb el govern incomplidor del PSOE.

Això, aquest xup-xup, no és dolent, al contrari. Explica gràficament que Junts representa la centralitat de la majoria dels que defensem que Catalunya és nació i que tenim tot el dret a viure-hi bé, amb prosperitat, amb respecte per la nostra llengua i la nostra manera de fer, protegint la llibertat i la democràcia.

Però a la vegada, aquest boom d’opinadors disposats a decidir el què i el com de Junts, em fa pensar en la faula del pare, del fill i del burro. Diu que un pare i un fill anaven de poble en poble amb la companyia d’un ase. Podrien haver sortit de Vic. En passar per la Gleva van sentir les primeres mofes: “Que en són de burros aquest parell. Tenen una bèstia per anar a cavall i tots dos van a peu. El burro és el més espavilat”. En sentir-ho, el pare va decidir que el fill aniria dalt del burro.

Però les crítiques no es van amorosir. En passar per Sant Quirze, d’un portal en sortí una asseveració burleta: “Quin fill! Ell dalt del burro i el pare a peu!”. Davant de tal retret, pare i fill decidiren reaccionar: en arribar a Vidrà, el pare anava dalt del burro i el fill, l’acompanyava a peu. Aquesta fórmula, però, tampoc no vaser aplaudida. D’un grup de veïns es va sentir un “on s’és vist, pobret! El pare a dalt i el nano a peu!”.

Transportat a la política, és molt normal que tothom opini sobre què ha de fer Junts per Catalunya a l’equador de la legislatura. Trencar o no trencar?, aquesta és la qüestió que ahir a mitja tarda va quedar resolta. Però al marge d’aquest debat, el país s’ha de deixar de cabòries i ens hem de tornar a emmirallar en un dels pilars del nostre caràcter, de la nostra ètica pública: a Catalunya, l’incompliment mai no ha tingut premi. En una cultura basada en l’esforç, quan dos es donen la mà és per complir els tractes que has tancat, no pas per guanyar temps per no complir. El PSOE, amb la complicitat d’Illa –cosa que és molt greu–, no ha complert ni en temps ni en forma amb els acords que va subscriure a Brussel·les, que és terra d’un exili obligat. M’estranya, doncs, que aquests dies encara hi hagi qui defensi les virtuts de Pedro Sánchez, com si no hi hagués cap diferència entre complir i no complir.

Quan bloqueges les lleis proposades per Junts –lleis com la multireincidència o les desocupacions– i només les treus del congelador quan et veus amb l’aigua al coll, aleshores, naturalment, no ets de fiar. Per tant, la pregunta no és si Junts ha fet bé o no. La pregunta és si, aplicant el sentit comú, tornaries, o no, al concessionari que et va vendre un cotxe que, tot i ser nou, et va deixar tirat cinc vegades. Catalunya necessita tornar a valorar les coses amb la lògica que ens van fer un gran país. Quan no ets seriós, el premi no pot ser un enèsim marge de confiança. No vulguem per a la política allò que no acceptaríem en la vida privada.