Si existís una màquina del temps amb un sol viatge d’anada, segurament la meva opció seria el 1973 per organitzar-me una vida circular i infinita que intentaria que fos periodísticament més incisiva, sexualment més activa i culturalment més interessant encara

El dia que mori Jordi Pujol, déu vulgui que d’aquí a molts anys, les crítiques que li han dedicat per la trama d’interessos del seu entorn familiar es convertiran en panegírics. Seguríssim. Els periodistes, segons quins siguin els interessos de les seves rotatives, hi posaran més o menys accent, constatant que la premsa no tan sols no és lliure sinó que a més està lligada de mans i peus, però sobretot de butxaca. Si em demanéssiu que digui exactament on són els hereus de Convergència, faria veure que he tingut un atac epilèptic per tal de no respondre. I quan arribés l’ambulància medicalitzada, la sense medicalitzar, els Bombers, els Mossos, la Policia Local i Protecció Civil, m’aixecaria i faria veure que el pacient és un altre, segurament el cap de soca que ha trucat al 112. Però, vaja, que després d’uns red bull amb vodka no dubtaria a dir que és el PDeCAT o el que en queda, tot i que segurament la diàspora resultant ha repercutit bastant més i en parts iguals en el PSOE, ERC (que són els que més s’hi assemblen ara mateix) o fins i tot en Junts, encara que alguns dels seus responsables actuals estiguin als antípodes del “nedar i guardar la roba” dels seus predecessors. El dia 1 de gener de 2023 no sé pas si hauria estat capaç de traçar el guió d’allò que ha acabat esdevenint a Ripoll. Junts governava el municipi amb una decadència d’idees més que evidents. Però ja se sap que la gent sovint vota en funció de la continuïtat, més que no pas del risc de renovació. Llavors algú va decidir que, ja que el tàndem Munell-Creixans havia anunciat que faria un pas al costat, seria una bona idea carregar-se la tercera pota que suportava el consistori. Les diferències entre Joaquim Colomer –aleshores president del Consell Comarcal del Ripollès– i altres regidors de Junts a Ripoll van precipitar que amb una excusa “infantilíssima” el fessin fora de forma barroera de l’equip de govern. La fotografia de la roda de premsa que van organitzar a la Sala Eudald Pradell de l’Ajuntament encara provoca vergonya aliena. Allà hi havia alcaldes de diferents municipis, regidors, i fins i tot el cap comarcal del partit. O del que en queda, com a mínim a la comarca. Perquè ara mateix Junts al Ripollès fa aigües, víctima dels que somien que CiU encara existeix i és un bon paraigua sota l’ombra del qual construir el seu futur. Ferrusoles ripolleses en potència, que veient el rendiment que alguns empresaris, arquitectes i funcionaris amb més benefici que ofici van aconseguir-ne en el passat, continuen apostant la seva vida al partit, abans que a un talent que ni tan sols intueixen que puguin tenir. Si existís una màquina del temps amb un sol viatge d’anada, segurament la meva opció seria el 1973 per organitzar-me una vida circular i infinita que intentaria que fos periodísticament més incisiva, sexualment més activa i culturalment més interessant encara. Però si per alguna malformació neuronal hagués tingut interès i influència en la política activa conservadora ripollesa, viatjaria a inicis de l’any que estem acabant, per convertir Colomer en el candidat de Junts. Segurament, les eleccions les hauria guanyat Orriols igualment, perquè no es pot ser més maldestre que ho van ser els partits locals durant els quatre anys que van intentar silenciar-la en base a oferir-li megàfons involuntaris per difondre el seu discurs.

Si existís una màquina del temps amb un sol viatge d’anada, segurament la meva opció seria el 1973 per organitzar-me una vida circular i infinita que intentaria que fos periodísticament més incisiva, sexualment més activa i culturalment més interessant encara

Junts pel desastre