Karaoke al Congrés
En el moment de lliurar aquest article no sabem com acabarà la votació al Congrés dels Diputats del debat d’investidura del senyor Feijóo, el candidat del PP a presidir el govern espanyol. El que sí que sabem, però, és que aquest home gallec va dir en el mateix Congrés que el Parlament espanyol s’ha convertit en un karaoke. Per què? Doncs perquè ara ja s’hi pot parlar en les llengües cooficials de l’Estat espanyol sense que et tallin el micròfon com passava fins ara, a excepció del castellà.
Feijóo ho va dir dos cops seguits. Exactament va deixar anar: “Los letrados ya han advertido de la enorme dificultad de un Congreso de los Diputados convertido en un karaoke [pausa dramàtica de tres segons]. En un karaoke”. He deixat la frase en castellà perquè quedi clar que ho va dir en aquest idioma, i no en gallec.
Per més que hi dono voltes, no veig la relació que hi ha entre un karaoke i el fet que s’hi pugui parlar en català, gallec i èuscar. Un karaoke és aquella acció de cantar la lletra d’una cançó que llegeixes en una pantalla mentre de fons sona la música sense la veu original. La gràcia del karaoke és escoltar els imitadors fent una versió més o menys reeixida de l’original. Sovint el més divertit dels karaokes és escoltar aquells qui canten desafinant i no encertant ni una entrada.
Exactament això, que algú surti a l’escenari i interpreti una lletra ja existent d’una música coneguda, és l’essència del que ha passat des de sempre en tots els parlaments del món. Poques vegades hem escoltat algun diputat dient allò que no s’espera que digui a la tribuna d’oradors. Com passa en els karaokes, també hi ha diputats més encertats que d’altres a l’hora de reproduir la lletra del seu grup (parlamentari). I un cop ha acabat la intervenció els aplaudiments dels seguidors o els xiulets dels detractors també són el pa de cada dia. El fet que ara això es pugui fer en una llengua diferent a la castellana no converteix el Congrés en un karaoke, en tot cas el que canvia és el repertori dels intèrprets.
Possiblement el que li ha passat al senyor Feijóo és que ha fet una associació d’idees amb una de les escenes cinematogràfiques més memorables i que passa en un karaoke de Tòquio. Es tracta d’aquella en què Scarlett Johansson canta una sensual Brass in pocket de Pretenders davant de Bill Murray i ell, a continuació, interpreta una desmenjada More than this de Roxy Music. Recordeu el nom del film, oi? Exacte, Lost in Translation.