M'imagino el món com una preciosa tassa de ceràmica trencada. Saber agafar els bocins i reconstruir-lo, deixant les cicatrius a la vista perquè ens recordin la nostra història

Aquesta inquietud, ves a saber en quin moment va començar, però m’ha anat calant... Potser m’hauria de remuntar al procés independentista (neguit permanent, violència, injustícia), potser va ser amb la pandèmia (parets, silenci, por). L’emergència climàtica (culpa, impotència) i la crisi de refugiats al Mediterrani (morts). I la invasió russa a Ucraïna (més morts). I el terratrèmol al Marroc (més morts). I ara això, a Gaza, i aquesta sensació, aquest desassossec que penetra molt, molt endins i cada vegada es fa més gran. Bakr, 11 anys; Basema, 8 anys; Omar, 3 anys. Tots tres morts. M’apareixen per casualitat, per sorpresa, fent anar amunt i avall la cronologia de X. Entre tots tres sumen 22 anys. També veig nens vius, en estat de xoc, convulsionant, amb la pell coberta del blanc de la runa que tot ho tapa. Alguns porten el nom escrit a la pell per si es perden o per si els troben sense vida, que almenys puguin identificar-los. Veig pares, mares, àvies que ploren els seus difunts. Veig un home que porta dues bosses de supermercat amb les restes del seu fill a dins. Aquest home, desesperat, desconsolat, potser encara no ha tingut temps d’adonar-se’n, però ell també ha mort. Perquè que algú m’expliqui com se supera aquesta barbàrie? Ara mateix no puc suportar el pes del món i, dins del meu cap, aquest explota en mil bocins. “La ira, canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les”, clama el primer vers de la Ilíada. Aquil·les, l’irascible, el que finalment empeny l’exèrcit dels aqueus a la glòria després d’enfonsar-lo, amb la seva “ira funesta”, a les portes de l’infern. Aquil·les, el més gran guerrer contra Troia i el més coratjós de tots els herois, protagonitza aquest poema èpic que Homer va compondre cap al segle VIII aC. Fixeu-vos quants anys fa d’això. Una guerra és a l’origen, doncs, de la literatura grega, i, al cap i a la fi, a l’origen també del nostre pensament i civilització. D’altra banda, al segle V aC, a la Xina, Sunzi elabora el primer tractat d’estratègia militar: L’art de la guerra. Una obra que va molt més enllà de l’àmbit militar, arribant a la filosofia, la política i fins i tot a l’economia. Sunzi deia: “Per norma general, en la conducció de la guerra, conservar un país intacte és millor que destruir-lo. Aconseguir cent victòries en cent batalles no és l’ideal suprem. L’ideal suprem és vèncer l’enemic sense batalla”. Tants segles, tantes guerres i no n’hem après pràcticament res, ni ho farem, perquè la ira, l’odi, la venjança formen part de la condició humana. Diuen des de les Nacions Unides que estem immersos en una nova era de conflictes i de violència i, segons ACNUR, a finals de l’any passat hi havia 108,4 milions de persones desplaçades per força arreu del món, un rècord des de la Segona Guerra Mundial. Ara toca el conflicte entre Israel i Palestina, fa uns mesos teníem la vista fixada en Rússia i Ucraïna. La necessitat de novetats i immediatesa fa que ràpidament deixem enrere enfrontaments que continuen ben vius. Molts països estan, d’alguna manera o altra, en guerra: Somàlia, Sudan, Birmania, Síria, la República Democràtica del Congo, Afganistan… la nostra sensació de pau i benestar en aquest racó de món és força fràgil, tenint en compte la ineptitud i inoperància dels organismes mundials que prenen decisions en nom nostre. Estem normalitzant com mai la violència, el patiment humà i aquesta necessitat d’autodestrucció que ens ha acompanyat des de sempre. Al segle XV el shogun japonès Ashikaga Yoshimasa va enviar a la Xina a reparar el seu bol de ceràmica per al te. El disgust que va patir quan va veure’n el resultat! Els artesans japonesos van posar-hi remei amb una solució que va acabar convertint-se en un art. Així va néixer el kintsugi, un mètode per restaurar una peça de ceràmica trencada tot unint-ne els fragments amb una barreja de resina i or. D’aquesta manera l’objecte conserva a la vista les fractures que el fan únic. La bellesa a través de la vida viscuda. M’imagino el món com una preciosa tassa de ceràmica trencada. Saber agafar els bocins i reconstruir-lo, deixant les cicatrius a la vista perquè ens recordin d’on venim, la nostra història. I aprendre’n, per fi, alguna cosa.

M'imagino el món com una preciosa tassa de ceràmica trencada. Saber agafar els bocins i reconstruir-lo, deixant les cicatrius a la vista perquè ens recordin la nostra història

‘Kintsugi’ o les cicatrius del món