Al nostre dia a dia pagar, i no només amb targeta, és un maldecap: al super on tenen de tot menys horaris i a la cafeteria on la màquina torna el canvi en monedes d'un cèntim

Pagar és un problema. Com que la derrota del diner físic sembla irreversible, no es pot anar enlloc sense targeta. L'altre dia vaig ficar-me fora d'hores en un supermercat a Barcelona d'aquests que tenen de tot menys horaris. Volia sortir-ne amb una ampolla d'aigua i una bossa de patates -"sabor ajo asado y ostras", deia a l'embolcall-, però pujava poc i, com que a l'entrada el paio que hi havia a la caixa m'havia dit amigo, em va semblar que per pagar amb targeta havia de fer més despesa. Per això sobre la marxa vaig ampliar sense cap criteri l'esquifida compra inicial amb un Kit Kat, uns xiclets amb gust tropical i un paquet de piles. Amb un bitllet a la cartera, potser m'hauria estalviat de comprar tot el que no volia comprar i que vaig comprar per pagar amb targeta. La targeta és la vida, vaig pensar. Dies després, però, aquesta tesi se'n va anar per terra. En una cafeteria de Vic vaig voler pagar un te amb un bitllet en una màquina d'aquelles que torna el canvi de forma automàtica. Però la màquina va perdre el nord i va començar a escopir el canvi amb monedes d'un cèntim. Feia l'efecte d'una escurabutxaques quan dona un premi que, amb aquell temperi, crida l'atenció de tothom: els que ja seuen, els que s'esperen per seure, els que arriben per asseure's i els que marxen després d'haver segut. I, és clar, tothom pendent del xou. Tothom no. Perquè la senyora de darrere, aliena a la moguda que teníem muntada, va cridar l'atenció de la dependenta. Però no perquè hagués trobat cap solució a l'embolic dels cèntims d'euro, sinó per dir-li: "Un de truita, maca". Devia pensar que si la cosa anava per llarg ella ja tindria feina avançada. Que amb l'esmorzar no s'hi juga. I amb la truita, menys. Els ous, amb l'aterratge de la grip aviària als EUA, cada cop van més cars. Ho explicava molt bé Joan Carles Arredondo a El 9 Magazín d'EL 9 NOU: s'han encarit un 25% en un mes. L'ou, un producte bàsic de consum quotidià, pressiona la inflació a l'alça. La inflació, que va ser un aspecte clau per explicar l'accés de Trump a la Casa Blanca, persisteix. I, amb la rastellera d'aranzels anunciada la setmana passada, els experts pronostiquen que anirà a més. No ens espera res de bo. Així ho anticipen les borses, que quan pugen ho fan per l'escala i quan baixen ho fan amb ascensor. Divendres passat es van desplomar davant el pronòstic de lesions serioses a l'economia mundial amb l'antecedent del que va passar l'any 1930 quan la llei aranzelària Smoot-Hawley va aprofundir la gran depressió. Però, ara, a més, l'economia està més interconnectada, les cadenes de subministrament són globals i el comerç exterior és una punta de llança econòmica per a molts països. Els aranzels provocaran una ferida. Les cicatrius que deixin dependrà de la resposta política que s'hi doni. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha estat ràpid. Ha anunciat la mobilització de 14.100 milions per contrarestar el cop. És una bona notícia, però caldrà que els recursos arribin on han d'arribar. Encara que es digui que les crisis són oportunitats, en realitat són un maldecap. Almenys per a la majoria. Perquè, quan van mal dades, a pocs els va bé i a molts, malament. És a dir, creix la desigualtat, una paraula que, traduïda, no vol dir res més que els rics són més rics i els pobres més pobres, però també que els que es creien classe mitjana descobreixen que baixen un esglaó. O dos. És el que el president francès, Emmanuel Macron, va batejar com a angle mort: un segment de població cada cop més ampli que guanya massa per rebre ajudes i massa poc per viure bé. Aquests són els perdedors de la globalització que, com que tot s'encareix, fins i tot els ous, ara s'agafen la revenja. I és que al dia a dia pagar, i no només amb targeta, és un problema. De fet, allò que qui paga mana és fals. Qui mana sempre és qui cobra. I, sense voler-ho, a vegades acabes comprant Kit Kats, xiclets i piles.