La barberia
Un nano de 21 anys, Arnau Marsó, ha obert una barberia a Olost. És una notícia petita. Però és un senyal. Com un cabdell que s’ha de descabdellar. Per què té valor que obri una barberia a Olost? Perquè feia prop de vint anys que no n’hi havia, perquè la tendència del comerç als pobles és a tancar més que no pas a obrir, perquè els serveis cada vegada es concentren més a les ciutats grans i perquè si li entra un client i pot afaitar-lo –només en sentit literal– segur que ho farà sense exigir-li que abans demani cita prèvia. Quin martiri, això de la cita prèvia. El resum: que obri un comerç en un poble és anar en sentit contrari a la inèrcia dels temps que vivim. Per això té valor.
Perquè la inèrcia condueix a un desenvolupament a dues velocitats. Osona té un eix vertebral dinàmic a l’entorn de la C-17, on es concentra la major part de la població i la principal oferta laboral, i una perifèria, comarca del Lluçanès inclosa, que pateix més. Això no vol dir que no s’hi visqui bé. Ara bé, als territoris amb menys massa crítica tots els serveis, els comercials inclosos, són més difícils de sostenir. La gent va i ve, ve i va. L’Eix Transversal, el túnel de Bracons o l’eix del Lluçanès han multiplicat els fluxos de població, han obert possibilitats econòmiques, han facilitat ofertes laborals i han trencat el binomi residència-treball.
Avui es pot viure a qualsevol poble d’Osona o del Lluçanès i treballar a Girona. Fa un quart de segle també es podia fer, però era més difícil. Avui, en canvi, el cotxe és el rei. L’oferta de transport públic és insuficient. Fa un quart de segle ja es parlava del tren transversal ferroviari. Aleshores, el periodista Josep Comajoan va fer un article a EL 9 NOU que titulava “Fum, fum, fum”. Se li van tirar a la jugular. Però tenia raó. Del tren transversal ferroviari no se n’ha sabut res de nou, però, mentrestant, s’ha desdoblat l’Eix per carretera. Aquesta obra era necessària.
Tots ens movem amunt i avall i, per tant, el lloc on es viu va perdent valor identitari. Els d’Osona no som gaire diferents dels del Bages, com els del Bages no són gaire diferents dels de l’Anoia. I així successivament. La idea de comunitat com a grup de persones que comparteixen un univers simbòlic comú està en crisi. Avui un vigatà, si li agrada el bàsquet de l’NBA, escolta Springsteen i menja hamburgueses, potser té més en comú amb un paio de Detroit que amb el veí del replà de l’escala. I això val, també, pels de Banyoles, els de Torrelavit i els de Calaf.
El món global cada vegada és més homogeni i l’oferta comercial n’és un exponent. Els mateixos comerços amb les mateixes marques aquí, allà i més enllà. I cada vegada més amb establiments concentrats en polígons on, lògicament, es pot arribar amb cotxe. Philipp Engel, comissari de l’exposició “Suburbia”, que s’ha pogut veure a Barcelona, va fer una conferència fa uns dies a Vic per explicar la influència del model dispers americà. I en un repàs històric va fer notar com els interessos de la indústria de la mobilitat als EUA havien anat lligats a un model d’urbanisme que la cultura americana ha exportat tant pel que fa a l’habitatge com al comerç. El paisatge, també el nostre, està en transformació. Si no s’hi posa mà al final tot serà com Baricentro. Molts problemes, en el fons, són urbanístics. Les solucions, també. Un poble viu necessita gent, serveis i comerç. Per això que obri una barberia a Olost no és només una anècdota. És una notícia amb corrent de fons.