La Barcelona de Pablo Picasso
A principis d’aquest mes de febrer del 2023, un dia fred però assolellat, el metro m’havia deixat a l’estació de Jaume I, a la sortida de la plaça de l’Àngel cantonada Via Laietana. Potser abans de començar la ruta em convindria un cafè i sense pensar-ho un moment prenc una taula a la plaça Ramon Berenguer el Gran, lloc on sempre m’hi he trobat bé. Era el punt de migdia anunciat per les campanes de la Seu. Primer la campana Honorata fa els quarts i després l’Eulàlia toca les hores, i com que és catedral rica amb dos campanars gòtics, el de les hores i el d’oficis litúrgics, el segon tocarà tot seguit l’àngelus de les 12 amb la campana més grossa, i seguirà el carilló veí del Palau de la Generalitat amb unes melodies tradicionals catalanes: “A la vora de la mar hi ha una donzella…”. Restes d’antigues muralles romanes, el barri jueu, les esglésies i palaus gòtics, així és el nucli antic de Barcelona i el centre històric per excel·lència i aquests són els carrers i places que trepitjava Pablo Picasso en la seva època de formació quan residí uns anys a la ciutat, a prop de Llotja.
El professor de dibuix a l’Escola Provincial de Màlaga José Ruiz Blasco li va oferir la plaça de dibuix de la figura, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona anomenada Llotja. Va acceptar l’encàrrec traslladant-se amb la seva esposa, Maria Picasso López, i dos fills, Pablo i Dolores Ruiz Picasso, a la pensió del passeig d’Isabel II, al quart pis sobre el restaurant actual 7 Portes. Era l’any 1895. Després anaren a parar a altres residències fins a trobar el lloc definitiu per viure, sense sortir del barri antic. El fill primogènit, Pablo, havia nascut a Màlaga el 1881, i en arribar a la ciutat comtal tenia 14 anys. Era un noi despert, creatiu, vitalista i el pare el va matricular com a alumne a Llotja i integrant-se ben aviat a l’ambient festiu estudiantil barceloní. Espavilat com era i superant els temors de l’adolescència, va fer bons amics participant en actes culturals i lúdics, en un clima ciutadà obert i tranquil, sense deixar de pintar amb rigor acadèmic als estudis de pintors on compartia les despeses amb altres artistes. El dia de la inauguració del restaurant modernista Els Quatre Gats, els companys Ramon Casas i Santiago Rusiñol el van presentar a la societat intel·lectual barcelonina que participava de la idea que els artistes havien d’anar un temps a París, la ciutat de la llum. Pablo Ruiz Picasso, amb el nom artístic modificat, el 1904 va marxar il·lusionat a París disposat a vèncer tota mena de dificultats econòmiques i culturals. A Barcelona hi va tornar vuit vegades fins al 1934, visitava la família, passejava pel barri vell i rememorava la bohèmia juvenil amb els seus amics de sempre.
Deixo la plaça Ramon Berenguer el Gran, les torres de la Barcino romana, els edificis gòtics construïts sobre muralla i les edificacions reconstruïdes que havien estat enderrocades en l’obertura de la Via Laietana el 1926. La nova via de més d’un quilòmetre que comunicaria l’Eixample amb el mar va esquinçar el barri gòtic en dues parts. Segueixo per la plaça barroca de Sant Felip Neri, després la de Sant Just i Pastor i la plaça dels Traginers. Passo a l’altra banda de la Via Laietana i caminant pel carrer Argenteria, al fons, ja albiro la basílica de Santa Maria del Mar. El carrer Argenteria ha tingut diversos noms al llarg del temps, es digué Arenal quan acabava fora muralla, a la platja, o Plateria, nom que immediatament recorda la sala Zeleste que als anys 70 va revolucionar la música catalana en directe. Després es va tancar traslladant-se al Poble Nou amb el nom de Sala Razzmatazz.
Al carrer Argenteria hi habitaven els jueus argenters fins que s’instal·laren a intramurs integrats al barri jueu, a prop de la catedral. Baixant, a la banda esquerra, hi ha uns arcs d’entrada que et porten als carrerons: Rossic, Brossoll i Grunyi on hi havia els obradors més importants. Jacint Verdaguer va escriure una rondalla que explica l’habilitat del joier Orfila venent cabells d’or de la seva filla. Sempre quedo bocabadat davant Santa Maria del Mar, la catedral de la Ribera, és aquella esplendor serena i contingut del gòtic català. Recordo amb nostàlgia, quan encara brincava, els recorreguts que vaig fer pels terrats de Santa Maria del Mar, de la catedral i del campanar de l’església gòtica del Pi. Impressionant! Segueixo pel carrer Montcada, seu del Museu Picasso, creat per voluntat personal de l’artista. Vull tornar a veure el quadre de Les Senyoretes d’Avinyó (del carrer Avinyó?), i Las Meninas, i així recordar que aquest any en fa 50 que Pablo Picasso va morir al castell de Vauvenargues, a la Provença, on continuava creant fins al darrer moment de la seva vida.