El català no treu faves d’olla i, pel que llegim en les successives enquestes sobre el seu ús, cada vegada és menys emprat pels parlants espontanis

Encara que visc a Barcelona, al llarg de la meva vida no he passat més de quinze dies sense pujar a la ciutat on vaig néixer i passar la infantesa, l’adolescència i la primera joventut. Amb això vull dir que sempre he mantingut el contacte amb la família i amb els amics, i he participat activament en la vida social vigatana en els seus múltiples aspectes. Tanmateix, confesso que vaig tenir una gran sorpresa el dia que un company de fatigues en les tasques d’enaltiment i d’afermament de la llengua em feia l’observació que amb el pas del temps les coses en aquest aspecte havien canviat bastant. L’any 1967, quan anava a estudiar a la Universitat de Barcelona, encara no hi havia institut d’ensenyament mitjà a Vic. Fins llavors els centres educatius discriminaven els sexes –hi havia escoles per a nois, escoles per a noies i un seminari ple d’estudiants de capellà– i la ciutat oferia en tots els aspectes la clàssica imatge que n’havia divulgat un famós novel·lista amb la seva narració magistral. Va ser a partir del 1968 –llavors ja s’havien popularitzat els cotxes particulars i a les llars hi havia aparells de televisió– que s’operà una revolució insospitada de la qual no quedà ningú al marge. Altre tant ocorregué a la gran ciutat, tanmateix de sempre més oberta a causa de les dimensions i de la diversitat de les persones que hi habiten. Dels passats anys seixanta ençà Barcelona –i, com a derivació, la resta del país– ha acollit en el seu si una massiva immigració, formada en primer lloc per gent provinent d’altres indrets d’Espanya i augmentada després per un gran nombre de persones d’origen africà, hispanoamericà i asiàtic. S’hi parlen més de tres-centes llengües, bé que l’oficialitat de la de l’Estat ha reduït a la categoria de minoritària la que n’és la pròpia, ignorada per la pràctica totalitat dels nouvinguts, a qui els autòctons complaem adreçant-nos-hi en la llengua estatal i renunciant contínuament a la nostra. Tanmateix el català residual resisteix i, a pesar de tot, manté la seva presència en molts dels parlants, en la retolació dels establiments comercials (on una gran part dels dependents desconeixen el català) i en les manifestacions socials de tota mena, siguin de l’àmbit de la religió, de la política, de la sanitat o de l’esport: un autèntic miracle, si es té en compte la poca protecció de què gaudeix des de les esferes oficials. El conflicte hi és permanent, si es reivindica el dret a l’ús normal de la llengua pròpia, i contínuament veiem reproduïdes en els mitjans de comunicació les protestes dels pobres lesionats i les queixes i els laments dels qui s’adonen i manifesten un dia darrere l’altre que viure en català a Barcelona és cosa complicada. La capital va plena d’institucions i d’entitats representatives del poble català (el que té la llengua minoritzada en el país d’on és pròpia): la Generalitat (amb un govern que s’expressa i manifesta en català) i el Parlament prenen mesures i publiquen lleis a fi de protegir l’idioma nacional; l’Institut d’Estudis Catalans compta amb una Secció Filològica dedicada a l’estudi de la llengua i a la seva divulgació; les diverses entitats polítiques o culturals desenrotllen una activitat més que notable en els diversos camps de la societat, des de l’ensenyament fins a les xarxes empresarials, dels sindicats a les activitats públiques de tota mena. Ara: tot i les actuacions de les esmentades entitats, el català no treu faves d’olla i, pel que llegim en les successives enquestes sobre el seu ús, cada vegada és menys emprat pels parlants espontanis. Sens dubte, el català té un gros problema, l’arrel del qual és doble: d’una banda, la gent autòctona s’ha tornat mesella ja fa uns quants segles, acostumada com està als menyspreus, les amenaces i les vexacions, fet que la porta a cedir constantment, i, d’una altra, no té qui li faci costat en el moment precís en què es produeix el conflicte (per exemple, quan un guàrdia civil amenaça algú de detenir-lo “por falta de respeto”, pel sol fet d’adreçar-se-li en català, o quan un subaltern qualsevol exigeix que hom se li adreci en castellà, “porque ésto es España” –un humil repartidor de butà es va veure capaç de dir-me un dia a Barcelona: “Usted no sabe donde vive”...). En resum: els catalans sofrim una situació desconcertant. Per un costat, les autoritats i les institucions ens diuen que tenim dret a usar el nostre idioma, encara que ens deixen a l’estacada a l’hora de fer complir les lleis per ells promulgades; per un altre, aquestes institucions i autoritats ens fan saber que la nostra llengua val cada dia menys i que tot allò que hem fet al llarg de la vida per contribuir al manteniment de la seva dignitat i al seu enaltiment no ha servit pràcticament de re. Una manera ben galdosa d’incentivar l’afermament i l’expansió de la llengua dins l’àmbit en què la història l’ha modelada amb les seves característiques pròpies.

El català no treu faves d’olla i, pel que llegim en les successives enquestes sobre el seu ús, cada vegada és menys emprat pels parlants espontanis

La Barcelona desconcertant