Va ser l’home que va donar més alegries en tota la història del futbol i, en canvi, va morir pobre, alcohòlic i sol. Garrincha no va ser mai un guanyador, diu Galeano, sinó un perdedor amb bona sort i la bona sort no dura sempre

Em pregunto què escriuria Eduardo Galeano (1940-2015) d’aquest vergonyós Mundial de futbol de Qatar. Ell, crític des de fa anys amb la FIFA i la mercantilització del futbol, ja advertia que a mesura que aquest esport s’ha anat convertint en indústria ha desterrat la bellesa que neix de l’alegria de jugar perquè sí.

A les pàgines d’El fútbol a sol y sombra, l’escriptor uruguaià converteix l’esport rei en poesia. “Jugó, venció, meó, perdió” escrivia amb enginy de Maradona i el seu positiu d’efedrina al Mundial del 94 o que els que van tenir la sort de veure jugar Pelé van ser obsequiats amb una estranya bellesa: “Moments tan dignes d’immortalitat que ens permeten creure que la immortalitat existeix”. Fins i tot els jugadors rivals que formaven la barrera en una falta es volien posar de cara a la porteria per no perdre’s el golàs.

La de Garrincha, sobrenom de l’extrem dret brasiler Manuel Francisco dos Santos, considerat el millor regatejador de tots els temps, és tota una història de lluita i superació, d’èxits però també de fracassos. Va ser un germà seu qui li va posar el sobrenom d’un ocell inútil i lleig que viu a la selva. Quan va començar a jugar a futbol ningú pronosticava cap mena de futur a “aquest anormal, víctima de la gana i la poliomelitis, burro i coix, amb un cervell infantil, una columna vertebral feta una S i les dues cames torçades cap al mateix costat”. Va ser l’home que va donar més alegries en tota la història del futbol i, en canvi, va morir pobre, alcohòlic i sol. Garrincha no va ser mai un guanyador, diu Galeano, sinó un perdedor amb bona sort i la bona sort no dura sempre.