Les multinacionals no són el dimoni. Al contrari. Sovint són companyies amb capacitat d’innovar i, per tant, amb visió de futur, però solen comprar per guanyar quota de mercat i no per un interès en el territori

Les empreses han de ser més que un compte de resultats. Els números no ho expliquen tot. On tenen la seu i qui en són els accionistes són dades rellevants. Les companyies arrelades, en contextos d’incertesa, solen ser més fiables. És clar que totes han de guanyar diners, però quan existeixen vincles emocionals és més fàcil trobar solucions als problemes. La maniobra de Girbau, que durant la crisi de la Covid-19 va passar de preveure un ERO a negociar un ERTO, n’és un exemple. L' interès comú de propietat i treballadors va permetre trobar la porta de sortida d’un laberint inquietant. Tenir-ho present, ara, és especialment pertinent per avaluar el futur industrial d’Osona, una comarca amb tradició industrial però on amenaces com els costos de transport, les males comunicacions o la manca de mà d’obra qualificada són elements que poden minvar la competitivitat. En aquest context és interessant observar els moviments accionarials a través dels quals multinacionals estrangeres entren al teixit empresarial d'Osona. Les multinacionals no són el dimoni. Al contrari. Sovint són companyies amb capacitat d’innovar i, per tant, amb visió de futur. Quan aterren, no solen partir de zero, sinó que ho fan amb la compra d’una empresa preexistent. N'hi ha molts casos. Els de Polyone, que va comprar IQAP, o Rieter, que va entrar a Electro-jet en són exemples. Ara la neerlandesa Amari Metals acaba d’adquirir Alacer Mas. Ara bé, compren per guanyar quota de mercat i no pas per un interès en el territori. Aquesta idea és clau. I si no es pot recordar el cas de Prysmian, multinacional italiana que va comprar les fàbriques de l’americana General Cable, una de les quals, l’històric Cordó, era a Manlleu. Va adquirir-la per tancar-la. Per eliminar competència. És igual que la fàbrica tingués futur. Els llocs de treball, ara, també són una mercaderia. Quan tot ho regeix el mercat res té valor, només té preu. I el preu a pagar aleshores va ser el d’abaixar la persiana perquè així es va decidir en un districte financer de Milà, on Prysmian té la seu. Hi ha decisions que, des de Vic, des de Torelló o des de Manlleu són més difícils de prendre que des de Milà, des de Londres o des de Nova York. Quan no existeixen els vincles que sí que tenen les empreses familiars i les famílies d'empresaris el fet que una companyia tanqui o no gairebé pot ser una qüestió de sort. I la sort en genèric no existeix. Només existeix la bona sort i la mala sort. Hem de saber quina volem.

Les multinacionals no són el dimoni. Al contrari. Sovint són companyies amb capacitat d’innovar i, per tant, amb visió de futur, però solen comprar per guanyar quota de mercat i no per un interès en el territori

La bona sort