No sé per què la deia, la iaia, aquesta dita de la merda del fet de fer-se gran. La repetia perquè l’havia sentit, però a ella no li esqueia. Les ties àvies eren molt de missa, i la certesa d’un cel definitiu, amb àngels i sants, els donava una força increïble

La meva iaia, Conxita Viñas, sempre deia que fer-se gran era una merda; i ara veig que tenia tota la raó. I això que ella i totes les seves germanes, les tietes àvies de “cal sastre” del carrer de Gurb: la Pepeta, la Carmeta, la Ció, la Remei i l’oncle Pau, duien posada, com deia el meu pare, la camisa de la felicitat. I era ben veritat, eren felices, no els espantava ni la vellesa ni la pobresa, ni tampoc la mort. No en parlaven, de tot això. Sempre cantaven, sempre reien, els agradaven les celebracions i els brindis, amb “els cordials licors”, com elles els anomenaven. De fet, no sé per què la deia, la iaia, aquesta dita de la merda del fet de fer-se gran. La repetia perquè l’havia sentit, però a ella no li esqueia. Les ties àvies eren molt de missa, i la certesa d’un cel definitiu, amb àngels i sants, els donava una força increïble.

No sé ben bé per què m’he fet enrere fins al carrer de Gurb dels anys cinquanta. On jo volia anar era molt més lluny en l’espai i més a prop en el temps, a Kyoto, al Japó. Si no fos un fervent partidari dels títols curts, aquest article es diria: “Fer-se gran llegint l’escriptor japonès Haruki Murakami”.

Ja fa uns dies (19 de desembre de 2021), a la secció de cultura de La Vanguardia, vaig llegir una entrevista que el periodista Xavi Ayén feia per via telemàtica al nostre autor tan aclamat i llegit. Se l’assenyala com un dels deu escriptors globals del planeta. El seu nom ha sortit diverses vegades com a candidat al Premi Nobel de Literatura. Murakami, que té gairebé la mateixa edat que jo –ell és del 1949 i jo de 1948–, acaba de publicar un nou llibre: Primera persona del singular.

A aquest autor japonès no el vaig pas descobrir llegint Tòquio blues, ni Kafka a la platja, sinó a través del llibre De què parlo quan parlo de córrer (Empúries Narrativa, 2010). En aquell temps jo era aficionat com ell a córrer i el llibre em va encantar. Vaig plagiar-ne unes quantes frases, en té de molt bones, les tinc subratllades: “De la mateixa manera que el riu que avança cap al mar, fer-se gran i perdre rapidesa formen part del paisatge i no em queda més remei que acceptar-ho.” Més endavant diu que “fer-se gran és una experiència que no havia tingut mai… Allò que podies fer sense esforç comença a costar-te”. “Un dels privilegis que tenim els que hem evitat morir joves és el de fer-nos grans. Ens espera l’honor del declivi físic.”

El nou llibre de Murakami, Primera persona del singular, és una recopilació de vuit històries que, com marquen els cànons, tenen un llarg fil conductor: amors fugaços de joventut, records dibuixats capriciosament, devocions pel seu equip de beisbol que sempre perd… Diu que li agrada anar contra corrent i amb això també coincidim: soc de l’Espanyol des que era petit i fa cinc anys em faig fer militant del PSC, en plena efervescència independentista, quan el partit estava sota mínims, fent la travessa pel desert.

Les històries de Murakami evoquen l’amor i la solitud, la infància i la memòria. S’ha tornat melancòlic i nostàlgic. A De què parlo quan parlo de córrer, Murakami encara no s’havia fet gran, ara ja ho és. Ell, com jo, deu saber prou bé que la nostàlgia és una malaltia incurable que acaba matant. Ja no veu la vellesa com un futur sinó com un present. Comença a parlar de la mort: “L’amor i la mort són conceptes indestriables, impossibles de separar o dividir… Tots ens fem grans en un tancar i obrir d’ulls… Els nostres cossos es dirigeixen cap a la destrucció… Tanquem els ulls i ens adonem que moltes coses ja han desaparegut.” En una de les històries, la que duu per títol With the Beatles, escriu: “El que em sorprèn és més aviat que tota la gent de la meva generació ja sigui vella. És això el que m’entristeix, no pas pel fet que jo mateix m’hagi fet gran.” A El coixí de pedra reflexiona sobre l’alegria i la tristesa; explica que quan tenia 19 anys es pensava que sabia prou bé què eren l’alegria i la tristesa, i que ara ha descobert la gran quantitat de fenòmens que hi ha entre aquests dos estats d’ànim. I més endavant torna a parlar de la mort quan diu que “la mort d’un somni pot ser més trista que la mort d’un ésser viu”. Deu anys, només deu anys, els que van de llibre a llibre, un tancar i obrir d’ulls, Murakami i jo ens hem fet grans, ja som vells.

A la novel·la La línia d’ombra, Joseph Conrad afirma que hi ha un moment de les nostres vides en què comencem a mirar enrere i ens oblidem de l’instant i del futur, una línia, un llistó, tot depèn d’on el col·loquem. Sí, companys, una línia i un llistó, però afegiu si us plau “i una ferma determinació: cal continuar anant endavant!”.

A la iaia Conxita no li calien llistons ni tanta lectura; ni tampoc tanta reflexió sobre l’alegria i la tristesa; perquè com deia el seu fill, el meu estimat pare, duia posada la camisa de la felicitat. Algú podria dir-me on la puc comprar?