La patronal i els sindicats catalans van aprovar la jornada laboral de vuit hores després de la vaga general convocada per la CNT a La Canadenca el 1919

Quina sort fer l’article el divendres dia 2 de febrer de 2024, festa de la Candelera o de la Mare de Déu de la Llum. En els meus records d’abans era un dia principal i festiu en alguns llocs, ple de fires i mercats tot i que no entenia res en sentir a dir: “La Candelera ja és jornalera”. Era temps de desmuntar el pessebre quan el cicle de Nadal començava el 24 de desembre al punt de la mitjanit i durava fins al dia de la Candelera. Ara, acabats els Reis ho desem tot curosament i ràpid fins al proper Nadal, que en la nostra vida actual comença a rodar per raons molt comercials i segons els nous hàbits a la segona quinzena de novembre. Això m’ho comentava un, l’altre dia: “Després de Reis fem endreça amb diligència per oblidar-nos d’un munt de generoses despeses que hem fet, algunes innecessàries, durant la preparació de Nadal i Reis”. Potser això ja ve d’antic, quan el tarannà dels nostres avantpassats els feia exclamar amb vehemència: “Per Nadal qui res no estrena res no val”. Sigui com sigui, a mi aquest canvi de calendari m’agrada: “Què dius ara?”. El que sents! Reculem 125 anys a una Catalunya on encara no hi havia electricitat per a tothom i la segona part de la tardor era realment freda i molt fosca, ara en diríem depressiva. Els habitants de pagès, pobles i ciutats porucs de la nit foscant, a mitja tarda quan declinava el dia ja feien cap a casa a la vora d’un foc que escalfava una estança mentre les altres eren cambres geladores. Els carrers essencialment foscos i en llocs més cèntrics, algun llum de gas il·luminava un petit tros de vorera. A l’interior de les cases la claror procedia de les espelmes i ciris, llums d’oli i de carbur. Quina tristesa i desolació em produeix remembrar aquells temps o recordar la postguerra amb les habituals restriccions elèctriques. Ara quan són les 11 de la nit, en un espai ben il·luminat, confortable i el fred retingut a fora amb una calefacció que tot ho condiciona, penso que la majoria no passa tan fred, malgrat el cost econòmic i ecològic que representa l’opció de la temperatura ideal en cada moment de la hivernada. L’arribada del corrent elèctric fou lent i com en d’altres parts d’Europa van ser els emprenedors privats que activaren els seus negocis dirigint-los a electrificar el territori. Energia Elèctrica de Catalunya, SA, fundada a Barcelona el 1911, fou la primera a canalitzar a la Vall Fosca del Pirineu un gran salt d’aigua que baixava del Flamisell, vessant dels llacs de Cabdella d’origen glacial a 2.000 metres d’altitud i amb un impuls natural que movia les turbines generadores d’energia elèctrica sense parar. El 1914 es posà en funcionament la línia elèctrica que transportava el corrent a l’àrea de Barcelona, i es construïa la Central Tèrmica, de carbó, a Sant Adrià de Besòs. Les companyies privades anaven tramant la xarxa i la principal empresa Energia Elèctrica de Catalunya, SA, ampliant capital, va fusionar-se amb Barcelona Traction, que era la gran competidora. Tothom coneixia aquesta empresa amb el nom de La Canadenca, en ser liderada per l’estranger Frederick Stark Pearson. L’electrificació anava avançant i també els conflictes socials. El 1919 la CNT convocà una vaga general a La Canadenca amb grans manifestacions a Barcelona, talls continuats en el subministrament elèctric i molta conflictivitat. Finalment es va arribar a un acord històric, la patronal i els sindicats catalans van aprovar la jornada laboral de vuit hores. Com una taca d’oli l’energia elèctrica va anar arribant als nuclis més poblats aprofitant els salts d’aigua que baixaven del Pirineu fins a les conques dels rius Ter i Llobregat. El 1914: centrals de Capdella, Sau i la connexió amb la Tèrmica del Besòs. El 1916: Freser Superior, Freser Inferior, El Molí, Rialp i Daió. El 1917: El Pasteral. El 1918: la Tèrmica de Vic, anomenada Can Pericas, i així es va anar ampliant tota la xarxa elèctrica catalana, i també amb les noves centrals a la part de Lleida i Tarragona alimentades pels rius Segre i Ebre. Sí! La Candelera arriba i tal com ho celebraven els romans quan el sol havia estat invicte, recuperant la seva potència que tornarà a fer brotar les futures collites i la subsistència restarà assegurada un cicle més. Com deia abans, aquest nou calendari avançant el cicle de Nadal a mi m’agrada, i segurament són les festes més ben posades de l’any. Em plau perquè les lluminàries, deixant a part l’estètica d’alguns muntatges, ens ajuden a superar els dies de foscor a finals de tardor i anuncien que per Nadal la claror vencerà fent un pas de pardal. De fet, la Candelera s’espera amb delit, perquè ja és jornalera!