La capacitat d’observació
A inicis d’any, sembla que el que hem de fer tots és fer-nos una llista de propòsits tan llarga que tots sabem que no s’acabaran complint. De fet, per mi l’error és fer aquesta llista perquè toca, perquè tothom ho fa o perquè està socialment acceptada. Si ens volem fer una sèrie de propòsits al començar l’any, em sembla molt bé, però que sigui perquè ho sentim i perquè realment és important per a nosaltres.
Potser el problema és aquest. Que ens hem oblidat de nosaltres mateixos.
Vivim i actuem per inèrcia, per pur estrès i per comparació amb els altres, però no perquè això sigui el que necessitem de veritat. Quan ens aturem un moment, ens desconnectem dels inputs externs i comencem a fer petites pràctiques per pur plaer –escriure, fer ioga, pintar o el que més t’agradi a tu– t’adones que quan t’observes a tu mateix, tot canvia.
La vida i les relacions flueixen i tot sembla més fàcil perquè hem abandonat l’ego. Hem deixat de pensar, de donar-hi excessives voltes i de creure que això no és per a nosaltres. Si ens centrem en el que ens diverteix i en el que ens fa feliços, encara que ens puguem sentir estranys o diferents, és important escoltar-nos.
Perquè el que ens fa autèntics és precisament això. Ser nosaltres mateixos.
Les petites anècdotes i experiències del dia a dia amb la meva filla també em serveixen per parlar-vos d’això: de l’escolta interna. Quan jo estic cansada, quan no he tingut temps per a res o quan a la feina no he pogut ni respirar cinc minuts seguits, tot a casa va pitjor. Tinc menys paciència, vull fer-ho tot molt més ràpid i, és clar, ella ho nota. Perquè els nens viuen a un altre ritme –beneït ritme–, un ritme molt més lent i del qual ens hauríem de contagiar més. Ells no tenen pressa i ells només viuen en l’aquí i en l’ara. No pensen en tot el que hauran de fer demà o més enllà. Us n’adoneu? En realitat, el problema és nostre.
En canvi, quan jo estic tranquil·la, quan m’he reservat deu minuts per fer la meva estona de meditació i deixo que el dia a dia vagi al seu ritme, tot va millor. Em puc dedicar més a ella i al que ella necessita i l’observo. Només quan observem als altres ens podem adonar del que necessiten i de què és allò que els agrada fer.
Aquesta petita anècdota ens pot servir per extrapolar-ho a qualsevol relació social o familiar o, també, en el nostre dia a dia. Només quan observem els altres podem adonar-nos de tot allò que no veiem a simple vista.
Un exemple? No us ha passat, a vegades, que aneu a fer un cafè amb un familiar o amic i us adoneu que alguna cosa no rutlla? Es fan silencis incòmodes, no sabeu de què parlar o si ho feu veieu que per part seva no hi ha la mateixa sintonia d’abans. És com si aquesta persona, de cop, visqués a un altre planeta. Com si ens haguéssim perdut algun capítol.
I no, no ens hem perdut res. Si ens hi esforcem, veurem que darrere d’aquesta façana hi ha alguna cosa que li passa, que li fa mal i que no se sent amb forces d’explicar-ho. Quantes vegades jutgem els altres donant per fet que han canviat i els critiquem des del nostre ego sense saber tot el que hi ha al seu darrere? Una vegada més, l’observació.
De què ens serveix viure tan ràpid? Per què perdem el temps fent scroll a les xarxes socials o consumint sèries a Netflix? Realment, això ens aporta alguna cosa.
Penso molt en tot això, en el temps que arribem a perdre, i hi penso tant des que soc mare. Perquè quan tens poc temps per a tu, el poc que tens el vols aprofitar al màxim i la pèrdua del mateix –d’aquest temps– et fa molta ràbia. El temps és l’única cosa que no torna, que és el mateix per a tothom i que si no l’aprofitem, se’n va. Pensa-hi!