La nova façana la va construir com si fos més pintor que arquitecte. Era un home feliç per les garanties que li havien concedit de treballar amb total llibertat, construint sense compromisos i poder fer apologia de les seves fantasies

Amb la recança de ser d’una generació que no va valorar prou l’atreviment del modernisme, l’article d’avui farà el número tres en el que es parla d’aquest estil i del geni d’Antoni Gaudí. Faig el ferm propòsit que quan n’estigui convençut i alliberat de prejudicis estètics escriuré sobre la Sagrada Família, la monumental obra que reinterpreta Gaudí, tant en els materials emprats com en la concepció global de l’edifici. Ho decideixo davant de la Pedrera que sempre m’ha semblat més que una casa de pisos, un gran monument de pedra en una cantonada única al món. La vesprada era tranquil•la i les botigues de les grans marques mundials lluïen més lluminàries que mai, però amb poca clientela i uns empleats vagarosos sense possibles compradors d’aquells que, cercant les cobejades marques, gasten com uns desesperats. Un passeig de Gràcia i els seus adjacents trist i que em retornava a anys passats quan la majoria de les seus bancàries hi residien i al matí provocaven a la zona una congestió descomunal i en tancar, a les tres de la tarda, semblava un territori despoblat. La senyora Aurora, de les poques que hi vivia des de sempre, m’havia dit moltes vegades: “Desenganyis, Casanoves! Els bancs maten l’ambient”. Amb la Covid-19 tot ha quedat frenat i les botigues esperen amb candeletes la tardor amb la confiança que augmenti la demanda i no haver de tancar més establiments i acomiadar personal. Segueixo avall i en creuar el carrer Aragó (banda Llobregat) ja soc a l’illa de la Discòrdia. El Pla Cerdà feia del Passeig de Gràcia l’eix principal de la nova Barcelona i per aconseguir que les famílies més il•lustres de la ciutat hi residissin i els millors arquitectes hi construïssin o reformessin edificis, l’Ajuntament va establir uns premis urbanístics que van fer furor a la capital. Antoni Gaudí realitzà la Casa Batlló; Josep Puig i Cadafalch, la Casa Amatller; Lluís Domènech i Montaner, la Casa Lleó Morera; Enric Sagnier, la Casa Mulleras; i Marcel•lí Coquillat, la Casa Josefina Bonet. Eren els millors del moment, estaven de moda, competint entre ells i alhora estimulats per una burgesia que volia viure en la millor casa premiada i admirada per tothom. Això provocà grans discussions retòriques i estètiques i la premsa satírica tipa de tanta vanitat, enveges professionals i econòmiques, va batejar el lloc com l’illa de la Discòrdia. L’edifici de la Casa Batlló fou construït l’any 1877 per Emili Sala Cortès, professor d’arquitectura d’Antoni Gaudí, quan al passeig de Gràcia hi havia un trànsit imparable de cotxes de cavalls i els fanals encara funcionaven amb gas. El 1903 un ric industrial del tèxtil propietari de diverses fàbriques, Josep Batlló Casanovas, va comprar l’edifici i va encarregar a Gaudí reformar-lo i donant-li plena llibertat creativa, i fins i tot permís per si volia ensorrar la casa. L’audàcia gaudiniana va descartar l’enderrocament, l’estructura era sòlida i consolidada, i projectà una reforma integral de tota la finca redistribuint els espais interiors, ampliant el celobert, els terrats i l’esplèndida façana. I mira, s’hi va ben lluir! La nova façana la va construir com si fos més pintor que arquitecte. Era un home feliç per les garanties que li havien concedit de treballar amb total llibertat, construint sense compromisos i poder fer apologia de les seves fantasies, simbolismes i jugant amb els colors de la natura, composicions florals, fons marins i la seva militància espiritual i catalanista. Impacten les formes òssies en pedra, víctimes d’un drac, i que sostenen els grans finestrals de la planta principal on, segurament, els propietaris havien de ser vistos i saludats pels passejants, tal com s’estilava en aquell temps. A partir d’aquí la façana es transforma en un cromatisme joiós creat pel trencadís de ceràmica esmicolada i fragments de vidre. Els acadèmics hi veien una recreació de l’obra Els nenúfars, de Claude Monet. En canvi, pels més festius és una alegre cascada de confeti voleiant, enmig d’uns enigmàtics balcons en forma de màscares. Culmina la façana al terrat amb el drac vençut per la gran llança del Cavaller Sant Jordi amb l’empunyadura en forma de creu, i a sota un balcó com una gran flor oberta i receptiva, espai reservat a la princesa alliberada. Des dels terrats es pot entrar al ventre del drac, admirar les xemeneies, i el magnífic celobert cobert de rajoles blaves que evoca l’aigua de mar. Actualment la casa és Patrimoni de la UNESCO i la família Bernat, que n’és l’actual propietària, va obrir-la a la societat el 1995. Antoni Gaudi dirigia des del carrer la construcció i mai va voler desvelar els simbolismes que introduïa a la seva obra. Un missatge artístic enigmàtic on cada persona hi ha de trobar el sentit i un significat.

La nova façana la va construir com si fos més pintor que arquitecte. Era un home feliç per les garanties que li havien concedit de treballar amb total llibertat, construint sense compromisos i poder fer apologia de les seves fantasies

La Casa Batlló