Vivim envoltats de soroll, de contaminació mental. Cada dia és una cursa contra rellotge que ens provoca un desgast immens. Mig descansem el cap de setmana i tornem a començar

Podria ser el Mas Clavell, l’antic mas de les Guilleries on Irene Solà ha ambientat Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres. A vegades aquesta casa, com li passa a la del llibre, també cruixeix “com si li espeteguessin els ossos”. Qui sap si temps ençà no va allotjar una Bernadeta agonitzant al llit de mort o una Joana amb cara de cavall disposada fins i tot a pactar amb el diable a canvi d’un marit. Qui sap si, malgrat els segles que les separen, encara hi viuen totes juntes, com a la història de Solà, i se’n riuen de nosaltres mentre sopem, posem la rentadora o juguem a un joc de taula. A casa, les pedres parlen. 1721, ens diu la llinda de la porta. Des que vivim aquí, mesurem la història a partir d’aquesta data. És inevitable. Quan es va començar a construir la masia feia només set anys de la derrota catalana a la Guerra de Successió. Després vindrien les guerres carlines. La nostra és la casa més vella del món?, em demana la filla. Quasi, li responc jo. I per això, o malgrat això, la masia s’alça orgullosa, ferma, eixuta. A casa, la parra ens abraça. Atàvica, s’enfila per sobre la porxada cap al pis de dalt. La parra, que s’esmuny amb les tiges incontrolables i juganeres. El raïm és un pèl aspre, però la frescor que desprèn la planta ho compensa. Quan vam arribar crèiem que estava seca, morta, i ens va donar la benvinguda amb una rebrotada exultant. A casa, unit a la façana principal, cara sud, hi ha un banc de pedra tapat de geranis, una Aloe maculata i un parell de violetes blanques. M’hi assec deixant que el sol del migdia m’acaroni una estona. Davant tinc la magnòlia, lluitadora infatigable contra un mal sense nom que no la deixa acabar de florir, el cirerer i, al darrere de tot, el galliner amb la porta mig oberta. Les Teresines passegen lliurament pels voltants de la casa i picotegen aquí i allà. No hi ha res més hipnòtic que observar una gallina fent la seva. Noto l’escalfor del sol a la cara, tanco els ulls i m’entretinc a escoltar al meu voltant: la xerradissa dels ocells que a hores d’ara encara no sé identificar, el vent que gronxa les branques resistents de les robínies, la Taques que miola perquè vol menjar. Com cada dia he agafat un llibre i com cada dia el deixo al meu costat. No puc llegir aquí, em venç la mandra. Després que, durant la Segona Guerra Mundial, el seu pis a Bloomsbury, a Londres, acabés mig destruït per un bombardeig, el matrimoni format per Leonard i Virginia Woolf va instal·lar-se definitivament en una casa de fusta a Rodmell, un petit i tranquil poble allunyat del tràfec londinenc. Allà va ser on l’escriptora va crear bona part de les seves novel·les. Woolf es va fer arreglar una habitació, un estudi, la famosa cambra pròpia, però en realitat va acabar treballant en una barraca petita que hi havia al final del jardí, un espai destinat a guardar les eines del jardiner. La meva caseta, l’anomenava. “Estic convençut, i ho dic en base a la meva experiència, que allò que deixa els senyals més profunds en la vida d’una persona són les diverses cases on viu”, deia en Leonard. Ell i Virginia Woolf van trobar a Monk’s House la tranquil·litat que no tenien a la capital anglesa. Jo l’he trobat en una masia vella molt a prop de Vic. Un refugi del qual crec que no m’arribaré a cansar mai. Vivim envoltats de soroll, de contaminació mental: polèmiques polítiques inertes, notícies banals, una conciliació laboral i familiar que és en realitat una quimera, despropòsits inversemblants. Cada dia és una cursa contra rellotge que ens provoca un desgast immens. Mig descansem al cap de setmana i tornem a començar. A mi la meva casa, orgullosa, ferma i eixuta, em salva. El verd que m’abraça cada matí. Els grills que canten a la nit. Cadascú és casa seva, deia el poeta Joan Margarit, la que s’ha construït.

Vivim envoltats de soroll, de contaminació mental. Cada dia és una cursa contra rellotge que ens provoca un desgast immens. Mig descansem el cap de setmana i tornem a començar

La casa que em salva