Quina ferida més contundent i dolorosa en enderrocar la Casa Rusconi de Vic, canviant la proporció que exigia la magnificència d’un mercat reclòs, fundat a l’edat mitjana i ja datat el 938

Com seria ara la plaça Major de Vic si no s’hagués enderrocat la Casa Rusconi? Segurament menys operativa i accessible però amb més regust d’antic. Aquest dilema és el preu que s’havia de pagar en una decisió tan transcendental, històrica i necessària: l’obertura del clos medieval! Més que les raons intrínseques donades pels vigatans, vaig comprendre el fet al bell mig de la Piazza dell’Anfiteatro de la ciutat italiana de Lucca, on s’hi entra per carrerons estrets i la funció principal del lloc era i és, com a Vic, l’antic mercat des de temps immemorial. Quina ferida més contundent i dolorosa en enderrocar la Casa Rusconi de Vic, canviant la proporció que exigia la magnificència d’un mercat reclòs, fundat a l’edat mitjana i ja datat el 938. Accessible per una infinitat de camins rurals i per carrerons estrets i ombrívols que conduïen fins al cim d’un clar i lluminós turó farcit de verdures, herbes remeieres, fruits, animals vius i morts i tota mena d’estris i terrisses enmig d’un tragí i olors d’una humanitat que intercanviava, venia i comprava per abastir el poblament. La Plana de Vic, part central de la comarca d’Osona, es va formar geològicament per l’erosió de molts rius, torrents i rieres que s’escorrien al corrent principal: el riu Ter. Una extensió territorial d’uns 30 quilòmetres de llargada i 10 quilòmetres d’amplada i envoltada de terres més elevades com el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, el Bisaura, el Vidranès, l’altiplà del Lluçanès i el Moianès. Una plana suau amb nombrosos turons erosionats i petites depressions d’un antic fons marí on encara hi ha proves de vida en edats pretèrites; el testimoni d’animals fossilitzats. Vic es va anar fent al voltant d’un promontori gairebé al bell mig de la Plana, protegint des del principi el cim com un espai obert i lloc de trobada i d’intercanvi, de recaptació senyorial i episcopal, de pactes i tractats: el futur d’un gran mercadal! Ningú, mai, ho havia cantat tan bé com Jacint Verdaguer l’any 1888: “Voltada de turons, oberta i franca me sembles gran ciutat, un niu de flors penjat en una branca del Pirineu nevat”. El niu era i és per a la ciutat, la Plana i la comarca la dinàmica del mercadal que tot ho ha centrat. Vic sense l’existència històrica i urbanística de la plaça Major seria un desgavell, o una ciutat semblant a d’altres. Amb els segles el mercat a camp ras al cim del turó s’anà envoltant de senzilles construccions de poca alçada i amb porxos que protegien el mercadal en dies plujosos. Els porxos a Vic se’n diuen voltes! La nova dinàmica a la plaça del mercat originà al seu redós més habitatges creats per la menestralia i destinats a obradors on es treballava amb productes boscans i de la pagesia. L’espai era ocupat permanentment per tendals i parades fixes clavades a terra, fins que al segle XVII es limitaren les instal·lacions permanents i obligant desmuntar-les després de cada mercat. Aquí va acabar la servitud única de l’espai del mercadal i va començar l’agermanament amb la plaça ciutadana. “Mercadal i plaça, dues funcions en una”, deia el Dr. Eduard Junyent. Les entrades i sortides del clos medieval s’han mantingut gairebé invariables: el curt carrer de les Neus (també dit de la Mare de Déu de la Llet) va al portal de Gurb; el carrer Estret de Sant Cristòfol, al portal de Manlleu; el carrer dels Argenters formava una petita placeta amb una torre que indicava el domini dels Montcada davant del territori episcopal. La Casa Rusconi, segles després, tancava el clos medieval i sols permetia la comunicació amb la rambla un estret carrer darrerament anomenat d’Isabel II, i per l’altre costat el nou passatge Comella situat davant el casal que s’hi acabava de construir. I així arriba l’esperat gran esdeveniment: el ferrocarril fa solemne entrada a la nova estació de Vic i cal obrir una avinguda, ampla i còmoda, que comuniqui la plaça Major amb la flamant estació. El carrer es dirà Jacint Verdaguer i envoltant l’estació la plaça del Centenari del naixement de Jaume Balmes. Un any, el 1910, molt mogut, amb opinions diverses i l’oposició d’alguns botiguers que temien perdre vendes, atemorits pel progrés engegat a Vic. La Casa Rusconi fou una de les primeres víctimes d’un canvi just i necessari. La gran ferida i l’obertura de la nova via no va deixar indiferent a ningú.

Quina ferida més contundent i dolorosa en enderrocar la Casa Rusconi de Vic, canviant la proporció que exigia la magnificència d’un mercat reclòs, fundat a l’edat mitjana i ja datat el 938

La casa Rusconi de Vic