La catenària de Manlleu i Espanya
Anem avançant a empentes, rodolons i nafres cap a l’objectiu nacional de Catalunya, la seva autodeterminació. I sembla estrany que des de 600 quilòmetres no se n’adonin, malgrat els programes espia Pegasus i les operacions Catalunya. Si van fer el ridícul més espantós en no trobar ni una urna de les del 1-O, ni sols pogueren interceptar la votació del nostre president, l’acte més simbòlic de tots, se’ls hi va esmunyir al canviar de vehicle sota un pont d’autopista, i també el ridícul internacional, amb les imatges de la repressió, les del judici farsa i totes les pressions davant la UE, potser només podem esperar que tanta incompetència depassi les possibilitats d’emprar la força bruta, que la tenen tota, contra aquest objectiu legítim. A veure si resultarà que el comissari Villarejo amb les seves grolleries demostri que era el més lúcid de tots. Perquè amb els darrers incidents de Rodalies, el misteriós llamp a Gavà de l’R2 que els pot tenir fins al setembre amb retards, amuntegaments i busos, i la catenària de Manlleu de l’R3, es poden trobar que dia a dia, gota a gota, vot a vot, se’ls vagi esmunyint Catalunya.
Quan encara no hi havia l’allau d’informació digital de WhatsApp, TikTok, Instagram, etc., tot un imperi com el soviètic, i el seu Pacte de Varsòvia, es va desintegrar precisament perquè els seus ciutadans copsaven per TV que a l’altra part dels murs es vivia millor i que el que els deien als Pravda de torn tot eren mentides.
Se’ls esmunyien primer els esportistes. Després l’allau de ciutadans que fugien de la RDA, l’Alemanya comunista, va fer enderrocar el mur el 9 de novembre de 1989 i en menys d’un any va acabar amb les dues Alemanyes unificades, donada la visió del canceller Kohl, que no va dubtar a decidir en 24 hores que el canvi previst dels marcs de l’Alemanya federal, la bona i democràtica, es canviarien 1 a 1 en comptes d’1 a 2 de l’Alemanya que sarcàsticament es feia dir democràtica, la de la Stasi i els petons a la boca entre el rus Brézhnev i el teutó Honecker. Si fa més de 30 anys les comparacions van fer esmicolar-se en diverses nacions un imperi que semblava robust, aquestes són les que poden portar- nos a la solució.
Quan el gruix dels ciutadans de l’entorn barceloní, amb arrels sentimentals i familiars a Espanya, copsin que els jubilats a Andalusia i Extremadura viuen molt millor amb la mateixa pensió, quan els seus fills i nets ja no tan arrelats comparin com van d’enllaunats i amb retards a Rodalies aquí i als entorns de Madrid no, quan ho relacionin amb l’estructura de poder xuclador de recursos de la capital, quan vegin al passar amb els AVE, aquests sense retards i còmodes, com queda l’Espanya vaciada, quan pateixin una pressió fiscal que d’altres no suporten i tants greuges més, potser aniran canviant de parers. Quan comencin a votar els vells partits i els que sortiran nous pro independència i es passi del 50% al 65-70% en dues votacions. Com ho farà Espanya, millor dit, com ho farà Madrid? On no hi ha aquest perill és a Euskadi i Navarra, els seus privilegis fiscals no ho fan possible. En un altre article vaig indicar que per cada 80.000 euros de valor cadastral, Sant Sebastià en pagava 147, Bilbao 153 i en canvi Girona 746 i Lleida 774. Els nostres ajuntaments s’han d’espavilar. En altres indrets on els diners no viatgen a Madrid, els ciutadans reben els serveis directament dels seus governs autonòmics.
I aquí incardina la nostra benvolguda catenària de Manlleu i els vídeos dels viatgers sortint esporuguits dels vagons sense saber què els podia caure a sobre. Costa molt any rere any a empreses i treballadors amb tots aquests dèficits aguantar amb uns PIB i unes quotes d’exportacions que depassen en molt el 16% de la població que som dins l’Estat, i sembla que malgrat seguir la política de Rubalcaba, que la unitat d’Espanya i els mètodes de mantenir- la podien depassar qualsevol fre democràtic nacional i internacional, apostar continuar amb el dèficit fiscal directe i de falta d’acompliment d’inversions indirecte, malgrat siguin conscients que les mamelles de la vaca catalana poden arribar a portar menys llet per munyir, com pensen en el “antes roja que rota”, que Gas Natural, per catalana, no pot comprar Endesa i per tant “antes alemana que catalana”, finalment italiana, la cosa se’ls pot esgarrar. Molts ingredients poden fer bullir de nou l’olla del descontentament abans del que es pot pensar.
Si mentre l’olla bull i s’omple d’ingredients, vots, i els que ens vam atipar de promeses incomplertes i alguns de cops i repressió, tornem a tenir gana, entesa com ganes de tornar al 2017, la cosa pot remuntar més de pressa del que sembla. Això si no comptem anar-hi amb Rodalies, millor agafar-se les mans