Els polítics que es van treure de la màniga un cordó sanitari que ara també volen amagar sota la catifa ripollesa haurien d’anar al racó de pensar. Segur que pocs ho faran. Perquè quan es nega el diàleg, quan es vol fer creure que tot plegat va de bons i dolents, i quan la sensació dels vilatans és de setze contra una, el més probable és que ens surti el tret per la culata

El març de l’any passat va fer dues dècades que el locutor i activista musical ripollès Enric Puig va ser trobat mort al seu garatge. L’Enric tenia 31 anys encara no, cantava amb el grup Febre Rara i érem amics. Va ser una mort injusta, després d’haver patit assetjament per part d’altres ripollesos. Sovint quan vaig al cementiri m’aturo una estona davant del seu nínxol, el saludo, i penso que aquesta vida no val tant la pena com molts ens volen fer creure. A més d’un monestir espectacular, unes muntanyes que ens entren per la finestra de casa per anar a perdre’ns quan necessitem desconnectar de l’asfalt, i dos rius que hi conflueixen després d’haver nascut pocs metres l’un de l’altre, també tenim una gran catifa on amaguem aquells episodis més foscos de la nostra història. Com a qualsevol poble, m’imagino. Però Ripoll és el meu i per això us en puc parlar. L’any 2016 van denunciar-se maltractaments d’avis a la Fundació Guifré. Set anys més tard, tot i haver-se acomiadat treballadors i fet canvis a la direcció, encara no s’ha donat una explicació convincent. Ni hi ha un veredicte en ferm. I la CUP, que és qui va destapar el cas, va entrar a formar part del patronat, una fórmula que sembla que funciona per aplacar veus crítiques. Una altra fundació, la creada pel mecenes Eduard Soler, va diluir el 2020 el Centre Tecnològic del Ripollès. No vaig sentir a cap polític ni al mitjà de comunicació oficialista explicar una defunció silenciosa que contrasta amb la inauguració que va fer-se’n amb tota la pirotècnia possible ara fa dinou anys, amb el president de la Generalitat Pasqual Maragall, i tot un seguici de genuflexionats que ara tampoc han badat boca. Al patronat de la fundació hi ha diversos representants públics del consistori ripollès. Desgraciadament, Ripoll només ha estat notícia en negatiu els últims anys. Els atemptats de 2017 a Barcelona i Cambrils, perpetrats per joves radicalitzats a la mesquita per un imam sospitós de connivència amb les clavegueres de l’Estat espanyol, el matricidi perpetrat per un jove simpatitzant del nazisme, i des de fa cinc dies pel resultat de les urnes en les últimes eleccions municipals. Periodistes de mitjans catalans i espanyols que acaben portant sempre l’aigua al seu molí es fixen de nou en els ripollesos, ens roben l’ànima i la venen al seu públic catatònic amb una fórmula preelaborada que poc té a veure amb allò que es percep a peu de carrer. No diré què en penso perquè qualsevol comentari que no s’ajusti al discurs normatiu està considerat com un blanquejament o com una justificació. Només que els polítics que es van treure de la màniga un cordó sanitari que ara també volen amagar sota la catifa ripollesa haurien d’anar al racó de pensar. Segur que pocs ho faran. Perquè quan es nega el diàleg, quan es vol fer creure que tot plegat va de bons i dolents, i quan la sensació dels vilatans és de setze contra una, el més probable és que ens surti el tret per la culata. I ara que veiem l’incendi que nosaltres mateixos hem creat, potser ja va sent una mica tard per demanar als bombers que vinguin a apagar-lo.

La catifa en flames