La confusió
El periodista Carles Capdevila ens va deixar el 2017. Els seus articles connectaven. En són una mostra els que va fer durant més d’una dècada a la contraportada d’EL 9 NOU. Agradaven. I, com que al principi anaven sense foto de l’autor, els textos es defensaven per si sols. El lector no comprava una cara, sinó una firma. Aquest és el gran valor dels periodistes. I ell era un periodista majúscul.
Ho acredita una anècdota de la que en va ser protagonista per passiva. Fa anys, una colla ben avinguda de la redacció del diari vam improvisar un sopar en una pizzeria del carrer Arquebisbe Alemany de Vic. Acostumat a anar sense rellotge i fora d’hora, vaig avisar que faria salat. Que comencessin sense mi. La cambrera que servia la taula de periodistes d’EL 9 NOU va resultar que era fan dels articles d’en Carles Capdevila, però no li posava cara. Per això, es va interessar per si entre els comensals hi havia en Carles. No hi era. Algun company donat a la broma, però, va dir-li que havia avisat que arribaria tard.
Amb aquestes un servidor es va presentar a la pizzeria. Sense temps de desabrigar-me, aquella noia em va confessar que li agradaven molt els meus articles. Vaig quedar completament descol-locat. Jo, aleshores, acostumava a parlar bàsicament de purins. Com que era l’època de l’encesa polèmica per la posada en marxa de les plantes de tractament que Guascor havia instal·lat a les Masies de Voltregà i a l’Esquirol vaig pensar alguna cosa així com: ‘Veus? Deu tenir família a pagès…’.
Quan els immediats somriures còmplices dels companys que ja degustaven la pizza van delatar el malentès/confusió/engany vaig comprendre l’elogi. Jo no era qui ella creia que era. No li interessaven els purins, sinó les lliçons de vida. No em llegia a mi; llegia en Carles Capdevila.
Hauria estat un honor que ens confonguessin de debò. Era molt bo, en Carles.