Que 'deute' i 'culpa' en alemany siguin la mateixa paraula explica la idea que tenir un crèdit és un pecat. I qui peca ha de fer penitència. Aquest és l'engany de com ens van explicar una crisi que encara passa factura

El pollastre a l'ast deu ser de les millors solucions per resoldre amb elegància el dinar d'un diumenge qualsevol. A la rostisseria s'hi acostumen a formar cues de campionat que creixen a la pregunta de qui és l'últim. Amb atenció, sempre s'hi caça alguna xafarderia: la de la que va quedar vídua -Loli, han dit?- i que expliquen que ja n'ha trobat un altre, el que va comprar un tallador de pomes tirat de preu a la Teletienda i el que es veu que sempre pregunta si els que tenen el pollastre encarregat també han de posar-se a la fila o ja entren de dret. Les converses acrediten que les cues tenen vida. O, més ben dit, les cues potser són la vida. Perquè encara que durant el cap de setmana a les xarxes tothom pengi fotos xulíssimes de paisatges idíl·lics, tecs pantagruèlics i el pantà de Sau eixut en realitat els dies són més prosaics que poètics. I, sovint, discorren en cues per comprar crispetes salades al cine -el millor d'una peli sempre és la companyia-, per demanar un gin a la barra del Sot o per esperar el torn a la peixateria de L'Esclat. Per sort, a les cues sempre hi ha coneguts. Com en Miquel Guiteras, profe de música que sap molt més que de música. Fa uns dies em va parlar de Verbolario, un llibre de Rodrigo Cortés que defineix paraules quotidianes des d'una òptica diferent. Una que m'agrada és la d'abans d'ahir: diu que és l'últim dia que recordes què has menjat per dinar. I és que, certament, la nostra memòria és massa curta. Si no, sempre tindríem present que al radar del Pinós no es pot anar a més de 80. I no. Per això la memòria és necessària. Ve a ser com un escut per defensar-se del passat. Un exemple: l'altre dia a Expansión explicaven que el Sabadell apuja un 50% el dividend i pagarà 0,06 euros per acció. Això sembla poc, però és molt. El repartiment s'enfilarà a 666 milions. Conclusió: els bancs continuen movent pasta. Per això s'ha de recordar d'on venim. L'any 2008 per afrontar una crisi que no van provocar els treballadors ni els empresaris sinó el sistema financer, les arques públiques van sortir al rescat d'alguns bancs i van desentendre's de moltes persones. El nou mil·leni havia començat amb la sensació d'una prosperitat generalitzada propulsada per un capitalisme global. L’economia creixia arreu, els bancs donaven crèdits, els preus dels habitatges no paraven d’augmentar i la construcció era un motor a tot gas. El progrés -és això, el progrés?- sense fi. Però quan la Reserva Federal dels EUA i el Banc Central Europeu, que al final sempre són els que tallen el bacallà, van decidir refredar l'economia i van començar a apujar els tipus d’interès obtenir un crèdit va passar a ser més car, però tornar-lo també. Va créixer la morositat, els balanços dels bancs se'n van ressentir i els que havien estat més laxes en el control de les hipoteques van començar a patir. Lehman Brothers, per tant, només va ser la guspira de l’incendi: pànic a les borses, titulars als diaris i una crisi que es desboca. Afecta persones, empreses, institucions i estats. I a la Unió Europea s'imposa la tesi alemanya de l'austeritat. Que deute i culpa, en alemany, siguin la mateixa paraula, Schuld, ja es veia a venir que seria un mal presagi. Estar endeutat era com haver pecat. I qui peca ha de fer penitència. Més atur, feines més precàries i desigualtat creixent. Aquesta és la factura del 2008. I, avui, continua havent-hi més cua a la rostisseria que a la marisqueria. Per això també cal tenir memòria.

Que 'deute' i 'culpa' en alemany siguin la mateixa paraula explica la idea que tenir un crèdit és un pecat. I qui peca ha de fer penitència. Aquest és l'engany de com ens van explicar una crisi que encara passa factura

La cua del pollastre a l’ast