La culpa del celibat fins a haver superat a bastament una quarta part de vida no va ser de la sida, sinó de la vergonya o de les collonades que fèiem en lloc de seduir mosses

Hi va haver un temps en què em pensava que moriria verge. Amb els amics ens fèiem un fart de sortir. Sortíem divendres al vespre, dissabte a la nit, i fins i tot diumenge a la tarda. Sovint agafàvem el cotxe i ens arribàvem fins a Camprodon, ni que fos per constatar que mai empatitzaríem amb els autòctons. O cap a Osona, a perdre miserablement el temps a discoteques on –com que no sabíem ni ballar, ni fumar, ni lligar– buscàvem el millor lloc per aguditzar el nervi òptic aprofitant algun escot exuberant o uns pantalons més arrapadíssims. En no poder-les haver, fèiem com la guineu de la faula que no arribava a arreplegar les figues –la fruita de l’arbre, eh– i deia que eren verdes. En aquell cas, nosaltres donàvem la culpa a la malaltia de la sida, que estava fent estralls sobretot entre el jovent, i que segons la nostra teoria era responsable per complicar les relacions sexuals o afectives amb el col·lectiu femení. I au, vinga recrear-nos en el fracàs. Més o menys per aquella època, a inicis dels noranta, va fer-se popular la música màkina. El dia de Sant Joan, el Sense ficció de TV3 va dedicar-li un reportatge, que vaig seguir ni que fos per veure les imatges del jovent de fa tres dècades, divertint-se o fent-ho veure. Tal com ens té acostumats aquest espai pseudoinformatiu i endogàmic fins i tot a l’hora d’autopremiar-se –de fet, vaig ser-ne testimoni en un certamen on em van proposar de membre del jurat–, va fer una hagiografia a mida d’un fenomen al qual li van voler atribuir propietats màgiques, gairebé a mida de l’ideari reaccionari del PSC baixllobregatenc. Van associar la màkina com a música proletària, i un dels entrevistats va arribar a dir que havia eclipsat la resta de gèneres de l’època. I és clar, qualsevol que hagués viscut l’esclat coetani del grunge i sobretot l’indie no pot entendre que a pilota passada es vulgui fer creure que un subgènere molt menor del techno i l’electrònica sigui reivindicat des de l’exageració més impostada. Per no parlar dels elements tòxics –a banda també dels musicals– associats. La culpa del celibat fins a haver superat a bastament una quarta part de vida no va ser de la sida, sinó de la vergonya, l’aspecte de psicòpates que devíem fotre, o de les collonades que fèiem en lloc de seduir mosses –una vegada dos companys que es cremaven els cabells amb un encenedor a l’Stinger de Ripoll de poc no acaben a hòsties perquè un deia que l’altre l’havia socarrimat més del compte–. Això sí, la màkina va tenir la culpa/virtut de desacostumar-nos a anar de discoteques. I TV3 és culpable de fer informació des del dogma, el desconeixement o la mala praxi, que de fet no sé què és pitjor.És clar que sempre ens quedarà allò de dir que la culpa és d’en Figo.

La culpa del celibat fins a haver superat a bastament una quarta part de vida no va ser de la sida, sinó de la vergonya o de les collonades que fèiem en lloc de seduir mosses

La culpa és d’en Figo